Els periodistes sovint som com 'voyeurs' que mirem la vida de gent que ni tan sols coneixem

Els mòbils són com una prestatgeria d'una botiga d'aquelles de tot a 100 de quan encara comptàvem amb pessetes en què s'hi acumulen contactes vells, fotos pretèrites i notes antigues. Quan fas neteja sorprèn el que en surt: en Jaume, en Josep Maria, en Pepe i en Roger amb gorros de Papa Noël fent l'indio a dalt del Puigsacalm, una captura del nou KH-7 Turbo per desembussar no sé què i uns apunts explicant que el duc Francesc II està enterrat a la catedral de Nantes. El mòbil, en el fons, és una metàfora de la vida: acumula records, obligacions i telèfons d'amics, de coneguts, de saludats i de desconeguts, Com el de l'Ocaso, des d'on truquen cada dos per tres perquè et facis una assegurança per si la palmes. Ara es veu que també en venen pel pis, d'assegurances. De moment no hem fet tracte. Però al cap del dia, parlant o escrivint, pel mòbil hi acaben desfilant moltíssimes persones que entren i surten, que tan truquen com despengen i a qui coneixem o no coneixem. Els periodistes ho fem molt de trucar a desconeguts per informar-nos, per preguntar i per descobrir. Potser per això el veterà escriptor Gay Talese, que acaba de publicar en castellà Bartleby y yo (Alfaguara), diu que "els periodistes som voyeurs que mirem la vida d'altra gent". I l'altra gent sovint té històries curioses. Com la d'un paio del qual no sé el nom -la gent que es defensa pel que fa i no per com es diu sempre és més interessant- que una vegada va tirar un cable a una tropa de Roda que havia anat de vacances als EUA. El viatge, que més que unes vacances era una aventura de quatre amics, més o menys anava així: volaven a Los Ángeles i, després, anaven cap a Las Vegas. Aquest trajecte tres el feien amb moto i un amb cotxe per dur les maletes i el que convingués. En la ruta van fer nit a Williams, ciutat on cap d’ells havia posat mai els peus. L'endemà al matí, abans de reprendre el camí, van esmorzar al primer bar que van trobar. I, després, carretera i manta. Al vespre, quan van arribar al destí, a Las Vegas, els va caure el món a sobre. L'encarregat de dur la cartera amb la reserva de l'hotel, els vols, els passaports, els calers i les targetes de crèdit se l'havia descuidat en aquell bar on havien esmorzat. No en sabien el nom, ni l'adreça ni el telèfon. Era un marrón. Però tenien mòbil. I amb el mòbil, a través de l’street view, van poder visitar aquella ciutat on fins aquell matí no havien estat mai, resseguir el camí que havien fet i localitzar el bar. Però quan Google havia pres les imatges, el bar resulta que estava en obres i no es veia el rètol. Veien el bar, però no sabien com es deia. Sí que es llegia el cartell d’un comerç del costat, on van trucar, van explicar el cas, van demanar el nom del bar, van buscar el número i van posar-s'hi en contacte. El cambrer del torn del matí que els havia atès ja no hi era, però... havia recollit i guardat la cartera. No s’ho van rumiar: van agafar el cotxe i van desfer els 400 quilòmetres de camí per anar-la a buscar. Van acordar que, encara que fos entrada la nit, es trobarien en una gasolinera. No es coneixien. No s’havien vist mai. Però es van trobar. El jove, que duia la cartera, la va tornar al meu soci de Roda. Hi era tot. Fins l’últim dòlar. D'aquest episodi se'n poden treure dues conclusions. Una d'ètica: de bona gent, n’hi ha a tot arreu. I una de pràctica: la cartera es pot perdre, però el mòbil no. El mòbil potser no és la vida, però és un salvavides.

Els periodistes sovint som com 'voyeurs' que mirem la vida de gent que ni tan sols coneixem

El salvavides