Saber un secret és com tenir un petit tresor, ens fa sentir importants i privilegiats

Saber un secret és com tenir un petit tresor; és disposar d’una informació privilegiada que ens fa sentir més importants del que som, i sense dubte, superiors, en cert aspecte, a les persones que ignoren aquella informació. Aquesta característica, però, és el que fa que els secrets siguin tan precaris; l’única manera de poder gaudir d’aquest privilegi, d’exercitar aquest poder, és comunicar-lo a algú altre que es trobava en la més absoluta ignorància. La satisfacció que dona ser portadors d’unes noves sensacionals i transferir-les a terceres persones que no en sabien res és altament reconfortant; però en el mateix moment que la notícia és dita, el nostre privilegi es desfà, perquè llavors ja no tenim el monopoli de la informació. Hi ha, encara, una manera de mantenir la posició de privilegi fins i tot quan el secret ha estat dit: consisteix a exigir una promesa de silenci, un compromís que ens guardin el secret, cosa que converteix el confident en deutor, i el bocamoll en creditor. Això, però, té un petit problema: que llavors el deutor també vol esdevenir creditor, confiant el secret a una tercera persona, segurament, també sota condicions d’estricta confidencialitat. I així, de manera sigil·losa, sempre xiuxiuejat a cau d’orella, de confidència en confidència, l’escàndol va corrent com la pólvora, fins que tota la comunitat en va plena. Aquest és un fenomen que ja s’observava a l’antiga Grècia, en temps de Pericles; certes notícies eren dites en la intimitat dels banys, i acabaven essent objecte de bugada a l’àgora. També fou una pràctica coneguda entre els babilonis, els sumeris, els egipcis, els romans i els cartaginesos. Més endavant, a partir de la baixa edat mitjana, s’accentuà en els països de tradició catòlica: perquè, si dir un secret és pecat, assolir l’absolució és plausible amb una penitència benèvola, exigida pel prevere de torn –precisament, sota secret de confessió–. I ja se sap: pecat confessat és del tot perdonat. A Espanya, la Inquisició; a França, el terror durant la Revolució; i a les dictadures de dretes i esquerres, la policia secreta, feren dels secrets i les delacions una arma de repressió que tingué dramàtiques conseqüències per a milions de persones. Avui, amb la massificació de les xarxes socials, el fenomen ha arribat al seu paroxisme, convertint la brama incerta i d’origen ignot en una primícia que aspira a ser trending topic, sense que la veracitat hagi de ser demostrada. Aquest preàmbul era per dir-vos que me n’han explicat una de l’alçada d’un campanar, i que afecta a una de les patums més insignes de la nostra comarca. Quan m’ho van dir no m’ho podia creure. Realment, un cas com un cabàs. Vaig voler demanar garanties que la cosa no fos una enredada, però la meva font em va dir que ho sabia de molt bona tinta. Avui, per problemes d’espai, ho haurem de deixar aquí.

Saber un secret és com tenir un petit tresor, ens fa sentir importants i privilegiats

El secret