És una imatge gairebé irreal. Turisme de masses a Sibèria. Ara es mouen entre -17 i -21 graus

“Som una espècie fallida”, sentencia el meu germà en una de les múltiples trobades familiars d’aquestes festes. Tenim les notícies de fons –perquè és el mètode del meu pare per adormir-se– mentre alguns ens dediquem als jocs de taula. El reportatge final el dediquen al llac Baikal de Rússia, que és el més antic i profund del planeta. Té una superfície pràcticament tan gran com Catalunya: conté el 20% de l’aigua dolça de la Terra. La qüestió és que cada vegada s’omple de més turistes, sobretot xinesos, que veiem fent rodolar les seves maletes de rodetes pel gel fins a l’hotel. Es deuen sentir Roald Amundsen i a mi em semblen en Pingu. És una imatge gairebé irreal. Turisme de masses a Sibèria. Google diu que aquest divendres es mouen entre els -17 i -21 graus centígrads. La Unesco i algunes organitzacions ja han alertat del risc que implica l’explotació turística mal gestionada. Un exemple: les aigües residuals dels hotels i apartaments van de dret al llac. O sigui, tiren merda a la meravella natural, plena d’espècies úniques, que van a admirar. Em sembla que arribats en aquest punt podem donar la raó al meu germà. Ens mereixem l’extinció. És veritat que a vegades ens donaria un indult. Jo també he rebut per WhatsApp els típics anuncis lacrimògens prenadalencs d’una marca de licor i d’alguna cadena de botigues. D’entrada em van venir ganes d’estampar el mòbil contra la paret però he d’admetre que, si ets humà, és impossible no emocionar-se. Perquè tots sabem que hem de dedicar més atenció als que estimem. Segur que hem desatès alguna amistat o no hem visitat prou els avis. O hem bescanviat llargues trucades per un simple whatsapp. I és llavors quan demanaria temps mort i que triguem una mica més a carregar-nos el planeta. Les festes de Nadal són l’ocasió per reparar greuges i recol·locar prioritats. Si féssim zoom out veuríem una imatge com la que desfila per El llarg dinar de Nadal, l’obra que La Ruta 40 escenifica a la diminuta sala Maldà de Barcelona. És la història d’una família al llarg d’un segle a través dels dinars de Nadal, condensada en una hora. La taula sempre està ben parada, hi ha el mateix menú any rere any i les tradicionals bromes que creen una mitologia familiar. Les alegries són més alegres per Nadal i les penes, més tristes. Els comensals envelleixen, marxen els vells i n’arriben de nous, i el seu lloc a la taula canvia com al joc de les cadires. I el temps segueix corrent, implacable. La vida passa com una exhalació. Que el primer propòsit de l’any no sigui apuntar-te a un gimnàs. Ni anar a fer el guiri a Sibèria.

És una imatge gairebé irreal. Turisme de masses a Sibèria. Ara es mouen entre -17 i -21 graus

El temps que ens queda