Miquel Iceta ha resultat un dirigent polític pacient amb les embranzides i desqualificacions que ha rebut dels contrincants

El fanatisme acostuma a mantenir-se unit i a reforçar-se tot alimentant una fractura nítida i estricta de la societat entre els cridats i els no-cridats, on només imperi la lògica de la confrontació i una dinàmica amic-enemic. Fora d’aquesta lògica dualista tan perversa es perd, perquè significaria entrar en el terreny del relativisme que porta per acabar entenent que els rivals als quals es negava el pa i la sal, també tenen una part de la raó, o almenys també tenen les seves raons, i que el que cal es trobar un marc comú de convivència. Per tal d’evitar-ho, a més de reiterar les veritats absolutes i la maldat intrínseca del contrincant, es tracta de dinamitar qualsevol possibilitat de ponts i de diàleg, actuant especialment contra aquells que, tot i contraris, defensen que cal escoltar-se i, sobretot, buscar possibles punts de confluència més que no pas de disparitat. El tràgic assassinat d’Ernest Lluch perpetrat per ETA va ser l’exemple extrem de com liquidar qualsevol transacció i evitar posicions intermèdies que poguessin debilitar una lluita que es plantejava a mort i sense volta enrere. El camp independentista a Catalunya no està per matisos ni per acceptar la pròpia existència de punts de vista que no comparteixin la seva veritat revelada. Malgrat l’eslògan, el moviment no va de llibertat o de democràcia, sinó de totalisme, de convertir-se en únic i absolut. Miquel Iceta ha resultat un dirigent polític pacient amb les embranzides i desqualificacions que ha rebut dels contrincants. Tot i ser constantment insultat i menystingut pel camp secessionista, s’ha cuidat força de no entrar a segons quins draps i a no practicar el discurs de l’exclusió. Ha defensat el diàleg, ha mantingut sempre que ha pogut ponts oberts i ha reclamat tolerància i civilitat a uns oponents que no han estat gaire curosos amb els mitjans emprats, en nom de finalitats supremes força discutibles. En tot cas, ha abonat sempre que calia buscar una solució política per a l’actual conflicte català, fins i tot abonant públicament mesures de gràcia que posaven cara agre en els seus propis correligionaris. La possibilitat que fos president del Senat semblava un gest interessant per part de la nova majoria governamental sortida de les eleccions, indicativa cap a la conversió d’aquesta cambra en territorial i abonant canvis en pro d’un model federal per a Espanya. Impedir-ho, resulta una clara mostra sobre quina és l’estratègia política real de l’independentisme: únicament mantenir una situació de confrontació. Lògicament que l’argument formal adduït per l’independentisme per negar el vot per ser senador a Iceta no se sosté, ni té cap lògica, atenent al fet que els electes per a aquesta cambra que fa el Parlament s’han anat aprovant a partir de la proporcionalitat que els hi correspon als partits sense entrar en qüestió de noms, cosa que fora de tota cortesia i història al respecte es vol fer ara. Per entendre’ns, JxCat i ERC van votar sense problemes els candidats del PP o Cs, com aquests ho havien fet a la inversa. Pel que es veu, García Albiol els sembla més adequat que no pas Miquel Iceta. Tota una declaració de principis. El resultat, dinamitar qualsevol relació de confiança al Parlament de Catalunya. Els actes hostils acostumen a tenir conseqüències en forma d’allunyament. Però més enllà de la cordialitat i els bons usos parlamentaris ara perduts, els efectes polítics d’això resulten demolidors. L’independentisme decideix aïllar-se tant en la política catalana com en l’espanyola, cremant les naus perquè no hi hagi cap possibilitat de recuperar posicions més temperades, per establir vies intermèdies de sortida o bé senzillament per incidir positivament en la dinàmica parlamentària espanyola. L’independentisme decideix convertir-se en un objecte estrany, intractable i estèril més enllà dels seus murs. Guanya la pulsió autodestructiva, la qual resulta letal per al conjunt de la societat catalana. Una vegada més, ERC s’ha demostrat incapaç de tenir una estratègia pròpia, més raonable i pragmàtica. Qui marca el pas és l’irredemptisme de Carles Puigdemont i, els altres, a seguir la roda ideològica i política fins a l’estavellada definitiva en els esculls de la realitat. El que demostra el tema d’Iceta és que, almenys a Catalunya, el concepte independentisme moderat resulta una contradicció en els termes, alguna cosa que no és possible, és a dir, un oxímoron.

Miquel Iceta ha resultat un dirigent polític pacient amb les embranzides i desqualificacions que ha rebut dels contrincants

El triomf de la pulsió autodestructiva