Els Jocs de 1964 els recordem per l’emocionant final de la cursa de 10.000 metres amb la sorprenent victòria de William Mills, descendent d’una tribu sioux, que no havia guanyat mai cap cursa

Si, tal com sembla, les competicions de Tòquio es fan sense públic, els Jocs Olímpics d’aquest estiu quedaran una mica deslluïts. La cridòria, l’emoció i l’alè del públic són essencials en l’esport de competició. Córrer els darrers quilòmetres d’una cursa de fons o d’un triatló enmig de dues fileres d’espectadors aplaudint i animant és una sensació incomparable, fins i tot per a esportistes de tercera fila, com era el cas d’aquest cronista trenta-cinc anys enrere. Serà el segon cop que se celebren uns jocs olímpics a Tòquio. La primera vegada fou l’any 1964 i van servir per produir una transformació urbanística extraordinària. Tòquio era abans una ciutat caòtica, un conglomerat de barris desordenats, sense avingudes, amb gravíssims problemes de circulació, sense noms als carrers i sense números a les cases. Des de l’elecció com a seu olímpica, milers de treballadors van fer obres de dia i de nit durant quatre anys per modernitzar la ciutat, construint grans i espectaculars edificis i una xarxa de vuit amples autopistes. Els japonesos van sorprendre el món amb un monorail aeri de tretze quilòmetres que enllaçava l’aeroport amb el centre de la ciutat. Per no parlar de la construcció de l’estadi atlètic, l’atrevida arquitectura de la piscina amb sostre mòbil inclinat cap al centre amb només dos pilars, el parc esportiu Komazawa, el velòdrom, el canal per a les proves de rem i la vila olímpica rodejada de jardins preciosos. En el vessant esportiu, d’aquells Jocs en recordem l’emocionant final de la cursa de 10.000 metres, amb la sorprenent victòria de William Mills, descendent d’una tribu sioux, que no havia guanyat mai cap cursa abans; la pirueta del campió d’halterofília rus de pes gall, Alexey Vakjonin, que aguantant 142 quilos sobre el seu cap va alçar una cama i es va mantenir en equilibri a peu coix; la final de 200 metres braça, on la soviètica Galina Prozumenchikova va guanyar l’or i la nord-americana Claudia Kolb la plata, amb 15 i 14 anys, respectivament; les quatre medalles d’or de natació de Don Schollander, a qui havia ensenyat a nedar la seva mare, Martha Dent Wendell, ni més ni menys que l’especialista que rodava amb Johnny Weissmuller les escenes aquàtiques de les pel·lícules de Tarzan; l’ajustada victòria de l’alemany Willi Holdorf en el decatló masculí, després de l’agònica cursa de 1.500 metres; les gràcils piruetes de la gimnasta Polina Astakhova a les barres asimètriques, o la consagració del gran etíop Abebe Bikila, que ja havia aconseguit la medalla d’or als Jocs de Roma l’any 1960, corrent descalç. El calçat de la marató de Tòquio se’l va comprar uns dies abans de la cursa a la mateixa vila olímpica. A Tòquio es va incloure el judo per primer cop al programa olímpic, en honor als amfitrions: era el seu esport nacional. Els nipons van guanyar la majoria de competicions d’aquesta disciplina, però la seva alegria no va ser completa; a la final dels pesos pesats, el seu ídol Akio Kaminaga va ser derrotat pel gegant holandès Anton Geesink, que portava gairebé deu anys entrenant-se amb el mestre Haku Michigami. Comprenent com n’era de dolorosa aquella derrota pels japonesos, l’holandès va indicar amb un gest als seus compatriotes que no saltessin al tatami per celebrar la medalla d’or, comportant-se amb una elegància exquisida que el públic li va reconèixer. Els ensenyaments de Michigami no s’havien limitat a les tècniques de combat, sinó que havien inclòs el circumspecte comportament dels japonesos. Aquells Jocs van tenir un espectador d’excepció: Shizo Kamakury, un dels dos atletes que havia format part de la delegació japonesa als Jocs d’Estocolm del 1912; Kamakury havia participat llavors a la prova de marató, però no l’havia acabat. Una gentil sueca li havia ofert una taronjada en plena cursa. Amb ella va acabar de passar la tarda i la nit… i ja no va tornar al Japó. Els seus compatriotes no en van tornar a tenir notícia fins cinquanta anys més tard, quan ja tenia uns quants nets suecs.Molta sort a tots als participants als Jocs de Tòquio, sobretot al centenar d’esportistes catalans; i encara que avui sigui una broma, esperem que no oblidin el que deia el baró Pierre de Coubertin: el que és important és participar-hi.

Els Jocs de 1964 els recordem per l’emocionant final de la cursa de 10.000 metres amb la sorprenent victòria de William Mills, descendent d’una tribu sioux, que no havia guanyat mai cap cursa

Els jocs olímpics de Tòquio