No és que Catalunya hagi perdut ara la millor peça d’un sector financer propi. En realitat, mai l’ha tingut. La propera i definitiva pèrdua serà el Banc de Sabadell

L’anunci de la fusió de CaixaBank amb Bankia va camí de ser el gran esdeveniment econòmic d’aquesta tardor. Faltats de notícies encoratjadores en el terreny de l’economia els governants, els mitjans i tot el pensament dominant a dreta i esquerra s’esforcen a donar-ho per virtuós. Se’n expliquen les enormes bondats que, afirmen alegrement, això tindrà en la salut del sistema financer espanyol i de retop en tota la societat. Es produeix allò tan habitual de repetir un tòpic fins a convertir-lo en veritat incontrovertible, però sense gaire interès a escatir si el que s’afirma és realment cert. Diuen més que argumenten que aquesta fusió és necessària i que s’alinea amb les directrius que emanen del Banc Central Europeu d’anar cap a institucions financeres més grans i més capitalitzades. La dimensió importa, manifesten amb rotunditat. Es crearia així el primer grup bancari espanyol i tot porta a pensar que el sistema financer d’origen espanyol es reduirà pràcticament a tres fitxes. El proper a ser absorbit, encara no se sap per qui, serà el Banc de Sabadell. Fora hi quedaran només algunes marques residuals. La finalitat de la fusió és òbviament reduir costos, tenir més musculatura per expandir-se comercialment i, secundàriament, millorar les ràtios d’eficiència i de solvència. El primer que es farà serà tancar milers d’oficines i acomiadar desenes de milers d’empleats, la majoria dels quals engruixiran molt abans d’hora les ja debilitades arques del sistema de pensions. Vull dir, que ho pagarem entre tots. S’aprofundirà, també, cap a aquest sistema bancari cada vegada més eteri on la finalitat no resideix a atendre la gent i proporcionar-li un bon servei sinó a atraure i fer un bon marge de negoci en la gestió de plans d’estalvi i fons de pensions. Deixar diners a les famílies, autònoms o a les petites empreses ja fa temps que va deixar de ser una activitat considerada prioritària. Les economies d’escala poden ser bones per als que les practiquen però acostumen a ser pèssimes per als que han de rebre els serveis. Sorprèn que entre tant polític i economista liberal, que quan toca defensar el mercat argumenten els beneficis de la lliure competència, s’abonin i es defensin aferrissadament justament processos de concentració que ben segur contribueixen a disminuir quan no a falsejar l’esperit de la competència i a empitjorar la possibilitat de tria dels consumidors i les prestacions que se li ofereixen. Es pot dir el que es vulgui, però un mercat captiu on operin només tres corporacions resulta ser el que l’economia ha definit tradicionalment con un oligopoli, un àmbit en el qual més que confrontació comercial el que hi ha és acord, pacte i repartiment del mercat. Quan els tres grans tenen, a més, una dimensió que sobrepassa en molt el PIB de l’Estat i el 75% del mercat bancari espanyol, la capacitat d’embridar aquest sector financer per posar-lo al servei de l’economia productiva resulta nul·la. No s’alinearan amb les polítiques públiques, més aviat les dictaran. Que el 14% del nou banc fruit de la fusió de les antigues dues grans caixes sigui públic no hauria de significar un problema com estableixen alguns puristes, sinó més aviat una petita oportunitat per tal de preservar algunes finalitats econòmiques i creditícies en bé de la ciutadania. Un debat paral·lel però no menor d’aquesta fusió fa referència a l’adscripció territorial de l’entitat resultant. Una falsa discussió que acostuma a centrar-se en la seu corporativa, cosa que té una importància molt relativa. CaixaBank fa molt temps que va deixar de ser La Caixa. No és només un canvi de nom, ni tan sols de trasllat de la seu a València temorosa aquesta entitat de la inseguretat política i jurídica que els creava el procés independentista. Sempre s’ha sentit i actuat per sobre de les institucions catalanes. El seu mercat és el conjunt espanyol. El seu volum de negoci a Catalunya només li representa el 16% del total, mentre que a Madrid és del 30%. I això abans de fusionar-se –o si es prefereix, absorbir– amb una entitat que és per definició madrilenya. Els grans bancs, com les grans corporacions, són extraterritorials i s’han emancipat de dependències. Només segueixen la seva dinàmica interna encarada al creixement i l’expansió i a les demandes d’uns accionistes que no esperen vincles patriòtics sinó repartiment de dividends i augments sostinguts de la cotització borsària. Aquesta és la lògica. No és que Catalunya hagi perdut ara la millor peça d’un sector financer propi. En realitat, mai l’ha tingut. La propera i definitiva pèrdua serà el Banc de Sabadell. Les dinàmiques del mercat global no ajuden, però encara menys la falta de projecte i polítiques al respecte. Una evidència més.

No és que Catalunya hagi perdut ara la millor peça d’un sector financer propi. En realitat, mai l’ha tingut. La propera i definitiva pèrdua serà el Banc de Sabadell

Els perquès de la concentració bancària