Si volem que la fi de la societat de consum no sigui traumàtica cal començar a prendre consciència a l’hora de comprar, posar la calefacció o programar les vacances

Va, que aviat estarem tots vaccinats i ens traurem les mascaretes! El que no ens traurem de sobre tan fàcilment són els deutes. I mira que estan trigant a arribar els ajuts europeus! Als Estats Units, el mateix abril del 2020, milions de nord-americans es van trobar un dia 1.200 dòlars ingressats al compte corrent sense ni haver-los de demanar, gentilesa del govern federal. Qui ens havia de dir que l’administració més eficaçment keynesiana seria la de Donald Trump! Aquí tot són dubtes: quan arribaran? Qui els gestionarà? Com es repartiran? Qui se’ls quedarà? Una sola cosa és segura; qui els tornarà: els contribuents, i durant una pila d’anys. Nivells de deute públic com els que molts països europeus hauran de suportar –entre ells el nostre– només s’havien vist després de greus catàstrofes o en desgraciades postguerres. Llavors reconduir la situació va costar dècades. Ara passarà el mateix: durant molts anys, en els pressupostos generals de l’Estat caldrà consignar importants partides a pagar els venciments i els interessos. Les retallades de serveis i prestacions públiques que haurem de suportar seran inevitables. El deute es pot tornar amb relativa comoditat quan el ritme de creixement del PIB supera la taxa d’interès. El mal és que hem arribat a un punt que un creixement econòmic sostingut ni és previsible ni tan sols recomanable: assolir-lo implicaria una pressió sobre els recursos naturals i un nivell d’emissions tremendament nociu pel medi ambient. De manera que, a les generacions que ens venen al darrere, els deixarem un panorama ben galdós: una contaminació lacerant, una biodiversitat minvant, un planeta reescalfat i unes finances públiques que fan feredat. Greu? Sí. Dramàtic? No; serà un bon moment per aprendre una mica d’horticultura –que no falti mai el plat a taula–, d’acostumar-se a dur jerseis de llana a l’hivern –la calefacció serà cada dia més cara–, de racionalitzar els horaris –les gallines no gasten llum–, de descobrir els meravellosos paisatges del nostre entorn per anar de vacances, i de rellegir tants llibres que ens han fet passar l’estona de manera ben amena. Algú deia que ens era més difícil imaginar-nos la fi del capitalisme que la fi del món. No serà tant; però si volem que la fi de la societat de consum no sigui traumàtica, cal començar a prendre’n consciència, i fer-ho a tots nivells: a l’hora d’anar a comprar, a l’hora de posar la calefacció, a l’hora de programar les vacances i a l’hora d’anar a dormir. I també a l’hora d’educar les generacions del futur. O potser seran ells qui ens educaran a nosaltres?

Si volem que la fi de la societat de consum no sigui traumàtica cal començar a prendre consciència a l’hora de comprar, posar la calefacció o programar les vacances

Endeutats fins a les orelles