Combatre la desigualtat, reduir-la, és probablement el major imperatiu que tenen a dia d’avui els governants. Si l’evolució, com indica Oxfam, va en sentit contrari resulta un gran fracàs que donarà lloc a conseqüències cada vegada més nefastes

Aquests dies, com és costum, es reuneix el Fòrum Mundial de Davos. El poder econòmic global concerta estratègies de futur mentre crida els governants dels principals països a escoltar les seves receptes. Una autèntica exhibició del poder real enfront d’un subjugat àmbit polític. Com a contrapunt i de manera molt adequada, Oxfam ha publicat el seu informe anual sobre el greu problema de la desigualtat econòmica –Desigualtat, SA–, on posa de manifest que aquest és un tema en el qual no progressem adequadament, ans el contrari. La concentració de riquesa en uns pocs i la de pobresa en uns molts va en augment. Aquesta és la dinàmica socioeconòmica des de fa unes dècades i que la política no aconsegueix de contrarestar. La falta de capacitat dels estats per imposar una fiscalitat realment progressiva i que elimini l’elisió i el frau fiscal facilita els grans enriquiments i l’augment de la iniquitat, com també la no-intervenció i regulació adequada del mercat laboral, comporta una caiguda, a curt i llarg termini, dels salaris respecte de la inflació. Ho explica de manera fàcil l’economista francès Thomas Pikkety: les rendes de capital i del treball evolucionen de manera dispar mirant sèries llargues. La concentració de riquesa d’uns i l’empobriment relatiu o absolut dels altres té a veure amb aquesta lògica perversa. L’informe d’Oxfam ens proporciona dades eloqüents, demolidores. El 21% de la població del món, això que en diem el Nord global, posseeix el 69% de la riquesa mundial. El valor de mercat de les 10 majors empreses del món supera el PIB combinat de tots els països de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina. La propietat d’accions beneficia desproporcionadament els més rics, ja que l’1% més ric disposa del 43% dels actius financers globals. Les 148 majors corporacions van tenir el 2022 un 52% més de beneficis dels que havien tingut el 2018. És ben bé que la pandèmia no ha anat pas malament per a tothom. Apple ha vist créixer, només el 2023, la seva cotització borsària un 49%, superant els 3 bilions de dòlars de valoració dinerària. Això significa superar el PIB de França i acostar-se al de la sisena economia mundial que és Gran Bretanya. Mentre això succeeix, a l’altra extrem, els 5.000 milions de persones que formen el 60% de la població més modesta del món han vist disminuir la seva riquesa agregada i, de manera més concreta, els salaris de 1.000 milions de persones no han seguit el ritme de la inflació. Més a l’extrem, el nombre d’exclosos social i laboralment també ha augmentat. Només cal donar un cop d’ull com la misèria conviu amb la riquesa extrema a les nostres ciutats globals. Mentre això passa, es redueixen els tipus efectius dels impostos sobre beneficis o gairebé s’eliminen els de patrimoni i els de transmissió. A Espanya, la dinàmica és tan o més exagerada que el que es dona arreu. El 10% més ric de la població concentra més de la meitat de la riquesa. Si filem més prim, l’1% ultrarric acapara el 22% de la riquesa global del país. Mentrestant, el 50% de les unitats familiars menys afavorides, només obtenen el 8% del riquesa del país. Aquesta dinàmica no ha pogut ser contrarestada de manera suficient per les mesures socials i laborals preses pel govern. L’augment del 50% del salari mínim no ha bastat perquè els salaris caiguessin per sota de la inflació. Un dels problemes de l’economia espanyola és que la concentració d’empreses que actuen en forma d’oligopoli en els sectors claus com l’elèctric o el bancari ha agreujat molt la situació. En aquests sectors, el creixement de beneficis resulta impúdic, com també la remuneració de directius i el repartiment de dividends. A 14 milions de persones els han augmentat els costos de la hipoteca i el 17% de les famílies no es poden escalfar adequadament a l’hivern. La desigualtat és un corrosiu social i polític immens. El creixement de plantejaments polítics extrems i excloents descansa sobre la humiliació a la qual se sotmeten sectors cada vegada més amplis de la societat, faltats de qualsevol perspectiva i només amb el dret a expressar el seu malestar de manera ben poc constructiva. Combatre la desigualtat, reduir-la, és probablement el major imperatiu que tenen a dia d’avui els governants. Si l’evolució, com indica Oxfam, va en sentit contrari resulta un gran fracàs que donarà lloc a conseqüències cada vegada més nefastes.

Combatre la desigualtat, reduir-la, és probablement el major imperatiu que tenen a dia d’avui els governants. Si l’evolució, com indica Oxfam, va en sentit contrari resulta un gran fracàs que donarà lloc a conseqüències cada vegada més nefastes

Entre Davos i Oxfam