Eren altres temps…
Hi va haver una època, despietada i cruel, en què no existien plans d’atenció individualitzada, d’aquests que permeten a la canalla passar de curs amb la meitat de les assignatures suspeses. Eren uns temps en què la paraula dislèxia no suggeria res més que el nom d’una princesa persa, la lateralitat creuada era un concepte exclusivament futbolístic, i de dèficits només n’hi havia de crematístics; els d’atenció s’ignoraven completament.
La pedagogia estava tant a les beceroles que era impensable que els mestres es poguessin conxorxar amb els pediatres, i molt menys que fossin capaços d’organitzar un sistema infal·lible per diagnosticar malures a criatures impertinents. Perquè d’haver-n’hi, també n’hi havia, de galifardeus que estaven de futris. Però els pares i els educadors eren tan salvatges que no se’ls acudia portar-los a fer una visita al facultatiu; i si ho haguessin fet, aquest no hauria tingut l’ocurrència de receptar-los ni ansiolítics ni reforçants.
Si la malifeta del brivall excedia la mida raonable, era probable que a algun professor enervat se li escapés un mastegot, i no hi havia cap organisme defensor del menor que li parés els peus. En el cas dels bergants badocs que no se sabien la lliçó, el càstig solia consistir a posar-los de cara a la paret, guarnits amb unes orelles d’ase que garantien l’escarni per part dels companys. Per reblar el clau, el mestre solia notificar als pares de la criatura la belitrada corresponent, per donar més consistència a la represàlia. Pobres vailets! A casa, si no els allisaven les costures, les esbroncades traspassaven parets i entretenien les xafarderies dels veïns. Aquests, atents a la cridòria, maldaven per fer-se una composició de lloc i escatir amb tota exactitud els detalls més truculents de la gamberrada. A falta de grups de WhatsApp, calia deixar anar la imaginació i farcir les escenes incompletes amb suposicions de collita pròpia, que donaven peu a inestimables llegendes urbanes. A cada baula del boca-orella, les malifetes eren progressivament salpebrades i prenien un aire més fulletonesc.
Així, segons la brama –i ho explicava el meu avi referint-se als seus companys d’institut– el fill del serraller hauria estat severament castigat pel professor de llatí en haver proferit en veu alta un ominós “Qüi petam?” després que la seva pituïtària detectés un clar indici d’indiscreta flatulència d’algun col·lega petaner; una noia de quart curs hauria estat acomiadada per seduir un nen de tercer, amb el pretext d’haver-li hagut de prendre les mides de la cuixa per sargir-li uns pantalons esparracats tot jugant a pares, mares i costureres; l’hereu del sastre de la cantonada hauria rebut una estomacada solemne de part del seu pare, en insinuar-li que sabia de bona tinta que s’entenia d’amagat amb la perruquera del barri; la noia de l’adroguer hauria estat expulsada de l’escola per haver-se tret la roba interior i haver-la brandat orgullosament davant d’alguns xicots de tercer curs, que li reclamaven a crits que s’aixequés les faldilles; l’escolanet hauria estat enxampat confiscant meticulosament el 25% de les col·lectes de la parròquia, i hauria contraatacat fent xantatge al mossèn amenaçant-lo d’esbombar les històries amb què aquest guarnia els tocaments descarats que feia als nens que anaven a catequesi. I més val no seguir, no fos cas que donéssim idees als nostres escolars d’avui, que ja se la saben prou llarga sense ajuda externa.
Però no cal patir: avui, amb l’evolució general i progressiva de la pedagogia, combinada amb la quantitat fabulosa de protocols que es posen en marxa davant de la menor incidència, i la bona voluntat dels laboratoris farmacèutics que aporten solucions químiques a tota mena de trastorns, podem estar tranquils: tenim un sistema educatiu a prova de bomba.
Rousseau, Tolstoi i Montessori estarien esmaperduts si poguessin comprovar amb els seus propis ulls els resultats dels darrers cent anys de progrés del model escolar. Per part nostra, treure’n qualsevol conclusió seria una temeritat.