És curiós pensar que diferent viuen el camp els que hi treballen que els urbanistes que hi aterren

Vaig clavar un sant crit quan van dir el nom de la Carla Simón com a guanyadora de l’Os d’Or al festival de cinema de Berlín. No conec la directora, no soc de Lleida i no he vist Alcarràs, però escoltar el seu nom em va fer botar d’alegria. Quin goig que una dona, catalana, aquella nena d’Estiu 1993, amb una nova pel·lícula autoral, en català, sobre la lluita d’una família humil de pagesos per seguir cultivant el camp, arribi al lloc on han arribat Ingmar Bergman, Jean-Luc Godard, Paul Thomas Anderson o Patrice Chéreau. És estratosfèric. Aviat em vaig adonar que no estava sola, que l’eufòria vessava per les xarxes i que cadascú veia en la pel·lícula alguna cosa que els donava la raó i els servia per atacar els altres. D’una banda, hi havia els defensors de la llengua, que en constataven que no cal renunciar al català i enviaven a pensar als provincians que canvien de llengua per anar pel món. De l’altra, sortien els de l’èpica del poble, els escamats amb el barcelonacentrisme, enarborant aquell tòpic que les històries particulars i les persones normals tenen el poder d’arribar a ser universals. I també hi havia la lectura anticapitalista, perquè s’hi defensa un model de vida secular que avui sembla un bastió de resistència enmig de la voràgine global. Segurament la pel·lícula és tot això, tots teniu raó, i a més és una bona pel·lícula. I potser només és una pel·lícula, no la salvació de res. Calma. La simple alegria per compte aliè em sembla que va massa escassa, tenint en compte que és gratuïta. Coincidia la sorpresa de Carla Simón amb la sortida al mercat de la novel·la Mamut d’Eva Baltasar, un dels últims fenòmens de la literatura catalana. L’escriptora hi explica una història emparentada amb la seva biografia quan, amb 26 anys i una nena de 2, va tallar amb tot i se’n va anar a viure a una casa aïllada del Berguedà. Buscava una vida més senzilla, menys processada. Més plàcida? O més dura? És curiós pensar en com de diferent viuen el camp els recol·lectors de préssecs de Lleida que han passat l’ofici de pares a fills, i com la veuen els urbanites que hi aterren buscant connectar amb la naturalesa. De la mateixa manera que veiem diferent la vida de poble els que hi hem nascut que els que en busquen un per arrelar-se. El que per a uns és la rutina, per als altres és una experiència. El que a uns els esclavitza a altres els allibera. Res no és el que és, sinó que és en funció de la nostra mirada. Així que potser no hi ha altre remei que veure-ho tot des de la nostra perspectiva, però sabent que hi ha molts altres miradors. Osona no és Alcarràs, però també té boira.

És curiós pensar que diferent viuen el camp els que hi treballen que els urbanistes que hi aterren

Escombrar cap a casa