Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Espanya, tard i malament

L’oblit oficial perseguit per l’Estat no ha estat del tot exitós, sortosament

Arriba Espanya, però arriba tard. Un cop més. Però en aquest cas, molt tard, 80 anys tard, i malament, molt malament, perquè només s’han fet públics la meitat dels noms. Tard i malament en un tema que faria caure la cara de vergonya a qualsevol estat, menys a l’espanyol, que ha ocultat deliberadament els noms dels republicans deportats als camps nazis fins avui, quan els supervivents es poden comptar amb els dits d’una sola mà. Ara, 80 anys tard, l’Estat ha fet públics els llistats que tenia arraconats al Registre Civil Central del carrer Montera de Madrid. Allà eren, amagats i amb l’accés prohibit, podrint-se en un silenci espès que no tenia cap altre objectiu que el de teixir una teranyina d’oblit.

L’oblit oficial perseguit per l’Estat, però, no ha estat del tot exitós, sortosament. Primer van ser els mateixos deportats, encapçalats pel manresà Joaquim Amat-Piniella, els qui van començar a esquerdar la teranyina amnèsica de l’Estat creant, en la clandestinitat, l’associació Amical de Mauthausen, el 1962. Un any més tard, Piniella publicava K.L. Reich, un llibre on explicava el seu calvari al camp, que ell mateix havia escrit el 1945 però que ningú va gosar publicar fins al 1963. Van ser dos moments de llum, però que de seguida van ser –un cop més– sepultats per la foscor del silenci oficial.

Un silenci espès, feixuc i amnèsic que va tenir un nou sobresalt el 1977 quan la Montserrat Roig va publicar Els catalans als camps nazis, el primer treball periodístic que recollia públicament l’infern que l’aliança entre Hitler i Franco va imposar a milers de republicans. Una obra de referència que va trasbalsar moltes estructures perquè tot just feia un any i escaig de la mort del dictador, perquè encara no estava clar què faria el seu successor al règim, el rei Joan Carles, i perquè encara quedaven molts supervivents catalans de l’extermini nazi.

Però després, altre cop, el silenci. Un silenci que només els qui l’han patit en coneixen la magnitud. Quan, el 2002, en Jordi Ribó i jo mateix vam proposar-nos continuar la feina de la Montserrat Roig i publicar un recull de relats biogràfics dels supervivents catalans als camps d’extermini, ens vam trobar amb un mur de silenci aclaparador. Per aconseguir els noms de tots i cadascun dels 20 supervivents que vam entrevistar, en Jordi i jo vam haver de fer autèntic periodisme d’investigació. Oficialment no hi havia cap llista, cap arxiu, res de res. Absolutament res de res. Desesperant, aclaparador, devastador. Ja estàvem al segle XXI, havien passat 60 anys de l’infern nazi i ja en feia més de 25 que havia mort el dictador i amic de Hitler, Francisco Franco. Però res. Tot era silenci, oblit i cops de porta per tot arreu. Vam haver de trobar els 20 supervivents, un a un en un procés llarg i esgotador que ens demostrava, un cop més, fins a quin punt el franquisme ho continuava impregnant tot.

Ara, en ple 2019, 80 anys tard, l’Estat fa públics, per primer cop, la meitat dels noms dels republicans que van ser deportats als camps d’extermini nazi. 1.414 catalans surten en aquesta llista. Però van ser més de 3.000 els republicans dels Països Catalans que van ser deportats als camps d’extermini nazi. És una vergonya. Però què es pot esperar d’un Estat que encara encapçala el rànquing de territoris amb més desapareguts en fosses comunes de tot el món, només superat per Cambodja? Què es pot esperar d’un estat que té el dictador Franco enterrat en el mausoleu més gran d’Europa? Què es pot esperar d’un estat que ha subvencionat i que encara no ha tancat la Fundación Nacional Francisco Franco? Què es pot esperar d’un estat, el rei del qual va ser nomenat per Franco? Què es pot esperar, en definitiva, d’un estat que encara avui no s’ha atrevit a anul·lar el judici al president Lluís Companys, afusellat per Franco el 15 d’octubre del 1940?

Malauradament, són preguntes que es responen soles. I la resposta és incòmoda i miserable, certament. Però és el que és. Així m’ho explicaven els supervivents catalans que, el 2002, havia d’anar a entrevistar en territori francès i que, malgrat tenir tota la seva família a Catalunya, tenien clar que no tornarien mai més. “Que per què no he tornat? A França hem estat reconeguts, alguns fins i tot condecorats, tenim pensió i som algú. A Espanya, en canvi, els que van tornar, van ser perseguits i empresonats, i les seves famílies castigades. Els mateixos que a França som considerats excombatents, a Espanya som uns pàries”, em deia en Ramon Milà i Ferrerons, deportat 9.035, des del seu pis d’Orléans. D’això ja en fa 17 anys. En Ramon ja no hi és. De fet, dels 20 protagonistes de Memòria de l’infern ja no en queda cap de viu. I és ara, precisament ara, quan Espanya comença a trencar el silenci amnèsic de gairebé tot un segle. Espanya, tard i malament.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.