Junts s'ha convertit en el partit més sucursalista de l'espai polític català: només fa política a Madrid

En la política com en la vida es produeixen situacions de tensió. Moments inevitables a causa de diferències, desconfiances o bé decepcions. Tot i ser consubstancials a les relacions de tota mena, per elles mateixes, les situacions tenses no aporten res de bo, ja que deterioren el clima, les possibilitats d’entesa i donen molt mal exemple. Sempre són un error si són evitables i especialment en la política, ja que, molt sovint, per al gran públic resulten incomprensibles i abonen la desconsideració d’aquesta activitat i la seva desafecció. Per això sorprèn i irrita el sensesentit de l’estratègia de Junts a Madrid. Va decidir en el seu moment pactar una majoria de progrés al govern d’Espanya, especialment a canvi d’una llei d’amnistia. No va ser poca cosa, ja que fer entendre la bondat d’aquesta mesura a una bona part de la societat espanyola i també catalana ha tingut importants costos polítics. També es pactaren altres qüestions a desenvolupar en aquesta legislatura. Junts podia no haver-ho fet, era ben legítim, cosa que donada l’aritmètica parlamentària hauria abocat a una repetició d’eleccions. Vist el que s’ha vist, potser hauria estat el millor. Els pactes només s’han de fer amb gent confiable. Des del primer moment Junts ha jugat a l’amenaça permanent i a la deslleialtat, fet que no sé si agrada al seu electorat, cosa que dubto, però que provoca un nivell de soroll i de crispació en la política espanyola –que també és catalana–, que el que fa és reforçar els populismes extrems i antidemocràtics. La deslleialtat es va expressar des del primer dia, quan Junts va rebutjar la mateixa llei d’amnistia que ells havien reclamat i ajudat a redactar. Es tractava de manifestar que no eren “fàcils” d’acontentar i que la legislatura estava a les seves mans, cosa que és difícil de sostenir quan, malgrat l’aritmètica punyetera, només es tenen 7 dels 350 diputats. El pes polític real va més enllà de l’aritmètica. Fer-se valdre no és el mateix que perdre el cap i portar les coses a un carreró sense sortida. Insisteixo, podien no haver pactat o deixar de fer-ho, però la sensació que executen una comèdia grandiloqüent en la qual al final no volen que es trenqui la corda ja està molt vista a base de repetida, cansa. No hi ha darrere d’això una estratègia política raonable i comprensible. Es fa “perquè puc”, amb una notable intenció d’humiliar i ofendre l’Estat i els partits de govern. De pas, també als ciutadans d’aquí i d’allà. El context sociopolític actual ja és prou fràgil i feble per a contribuir-hi amb aquestes expressions. La cultura democràtica està ara prou qüestionada i està en perill. Potser no seria un bon moment per frivolitzar-ne la pràctica. L’absurd i el poc sentit polític d’haver tombat la convalidació del decret òmnibus la setmana passada que portava, bàsicament, mesures de tipus social (revalorització de pensions, bonificacions al transport...) intentant-ho tapar amb la mentida que s’apujaven els aliments, va ser d’una baixesa i immoralitat política injustificable. Gran part de la societat espanyola, voti qui voti, es va espantar i no ho va entendre. La cara de satisfacció gens dissimulada que posa Míriam Nogueras cada vegada que comet aquests excessos fa un gran dany a la política, al benestar de la ciutadania i també a tots els catalans, per allò de confusió d’una part (petita) amb el tot. Resulta del tot inacceptable que gent així pugui continuar en la política i que aquesta es pugui practicar des d’aquests paràmetres morals. Haver estat elegit no ho valida tot. L’esfinx de Waterloo ha decidit practicar la política del fòrceps, perquè no se li oblidi i fer com si tot depengués d’ell. Quadre egocèntric i narcisista de manual. Ja és ben paradoxal que el seu partit s’ha convertit en el més sucursalista de l’espai polític català. Només fa política a Madrid, mentre que a Catalunya no se l’espera. Alguns prohoms d’aquest espai fa temps que diuen que torna l’esperit convergent per resituar un partit que fa temps va perdre el nord. Devien anar molt lluny, perquè no acaben de tornar a la realitat política d’un país que, sortosament, ha girat full.

Junts s'ha convertit en el partit més sucursalista de l'espai polític català: només fa política a Madrid

L’estratègia de la tensió