Espanya i França són els dos únics països que continuen defensant la UE com a concepte irrenunciable, defensen el model social europeu i els valors democràtics plens

Europa és un terme geogràfic, però, sobretot, és un concepte, una idea, un plantejament social i cultural de referència. A Europa neix i s’imposa la raó il·lustrada com també la idea de progrés de la humanitat. Veuen la llum les nocions de col·lectivitat, de societat, de la funció integradora i cohesionadora de les administracions públiques, els drets humans universals i sobre el paper fonamental que té la concepció social i econòmica de l’estat del benestar. Lògicament, Europa també ha significat en altres èpoques opressió en forma de colonialisme i la insana tendència a resoldre les divergències internes amb dues grans guerres mundials que varen deixar un balanç de seixanta milions de morts. Tenim també la immensa taca del totalitarisme dels anys trenta i la perversió extrema i injustificable de l’Holocaust. Europa ha estat capaç de construir un sentit d’identitat col·lectiu per sobre dels nacionalismes i cultures nacionals. Unitat i diversitat. Una identitat basada en uns valors democràtics de tolerància, llibertat i de respecte a les minories. Una col·lectivitat unida per una cultura amb molts trets compartits que es construeix a mitjan segle XIX i que va des de la literatura russa, l’òpera italiana, la filosofia alemanya, la capitalitat de París a l’enorme força d’allò que se n’ha denominat la Mitteleuropa. Al segle XX, Europa erigeix, després d’una gran guerra devastadora, un projecte de societat que comparteixen les dues grans opcions polítiques que s’alternen en els governs com són la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. L’estat de benestar és, probablement, un dels esglaons civilitzatoris més grans que ha assolit la història de la humanitat. Resulta d’una voluntat i desig d’entesa i cooperació per limitar les desigualtats a les quals aboca el capitalisme si no hi ha polítiques equilibradores i compensadores. La idea que o bé el benestar és per a tothom o, moralment, no és possible per a ningú. D’aquesta idea se’n va derivar, en diverses etapes, la configuració de la Unió Europea, la creació de vincles forts en el terreny econòmic i polític entre països diferents i cultures diverses, per tal d’evitar nous conflictes bèl·lics i, també, defensar un model econòmic, polític i social propi, que fos reconegut i mirall més enllà de la pugna entre els dos grans blocs confrontats, entre l’URSS i els Estats Units. Tot i que la Unió Europea, estava alineada amb la noció de països occidentals que lideraven els americans, en realitat representaven una forma força diferent d’entendre el capitalisme, menys individualista, més social i amb predomini de formes i una cultura més exigent. El neoliberalisme individualista de finals de segle XX i de començaments d’aquest va fer trontollar, especialment en alguns països un model integrador que havia estat d’èxit. És, però, l’avenç dels ideals reaccionaris, populista i alineats a l’extrema dreta dels darrers anys que està posant en qüestió molt seriosament no només la institució europea sinó també els valors sobre els quals la noció d’Europa es va construir. Una crisi interna per culpa del triomf de polítiques euroescèptiques en alguns països, especialment de l’Est, la Gran Bretanya del Brexit i l’augment i possibilitats de l’extrema dreta gairebé a tot arreu. Donald Trump i els Estats Units han declarat públicament la guerra a Europa i coincideixen en aquesta pretensió amb la Rússia de Vladímir Putin. D’esperit i de facto donen suport l’extrema dreta als països que falten de caure de cara a posar fi a un model que els deixa en evidència. S’han perdut les formes i les amenaces, com expressen alguns memoràndums publicats, són molt explícites i concretes. Hi ha dues peces fonamentals sobre les quals s’aguanta actualment el que queda de la idea d’Europa: Pedro Sánchez i Emmanuel Macron. Espanya i França són els dos únics països que continuen defensant la UE com a concepte irrenunciable, defensen el model social europeu i els valors democràtics plens, i no es deixen acovardir pels envits americans o russos, com tampoc d’Israel. Alemanya és, avui en dia, una potència en declinació i plena de dubtes. La recent visita del canceller alemany a Israel n’és una bona prova. Com han expressat de manera clara Enrico Letta o Josep Borrell, ha arribat l’hora d’una declaració d’independència de la Unió Europea amb relació als Estats Units. Ja no s’hi pot comptar i la seva deriva serà encara més pronunciada. Això significa que cal disposar d’un sistema propi de defensa i seguretat, no dependent ni tecnològicament ni en armament, però també d’un desacoblament de les economies i les finances, amb èmfasi especial a les tecnologies digitals i de la intel·ligència artificial. Però, especialment, de reivindicar i fer-nos forts en els valors i el model de societat que ens ha identificat i que val tant la pena, tot construint un federalisme realista que combini bé unitat d’acció i diversitat cultural.

Espanya i França són els dos únics països que continuen defensant la UE com a concepte irrenunciable, defensen el model social europeu i els valors democràtics plens

Europa en una cruïlla