No es pot tolerar que se soscavin drets a les dones en nom d'una falsa llibertat individual

Mentre nosaltres anàvem a l’institut per defecte i ens preocupàvem de la roba, les amigues i les discoteques per afecte, a Vic mateix noies igual d’adolescents que nosaltres però vingudes del Marroc estaven fent la revolució. Mentre jo feia un treball de recerca sobre la discriminació de la dona en l’àmbit familiar –que fa dues dècades creia avançat i trencador–, joves com la Najat El Hachmi batallaven per no ser discriminades de veritat: no haver de dur vel, seguir els estudis, no ser víctimes de matrimonis pactats, no ser mares adolescents i alhora no ser rebutjades per la tribu. Vivíem en dues realitats paral·leles. Estàvem tan lluny d’elles i els seus conflictes que avui sento vergonya retroactiva. Vint anys després d’arribar a la universitat i una dècada després de la impressionant novel·la L’últim patriarca (de lectura obligatòria), Najat El Hachmi ha publicat un assaig imprescindible contra la creixent tolerància amb l’islamisme radical dins les societats occidentals. Es titula Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62). Sense ànim d’espoilejar el llibre, perquè en tan poc espai no podria fer-li justícia, El Hachmi alça la veu en veure una “espiral retrògrada inesperada” que pot enviar en orris tot el que s’havia avançat des dels 80. L’autora alerta que en la postmodernitat líquida en què vivim es pugui vendre com a feminista un discurs identitari reaccionari. És a dir, que si el vel és fashion i instagramitzable no és símbol de sotmissió patriarcal. Ahà. El Hachmi defensa que el feminisme ha d’estar obligatòriament per sobre de qualsevol religió, en un estat aconfessional. Que la igualtat és innegociable i no s’ha d’acotar a res. No es pot tolerar que se soscavin drets fonamentals i universals a les dones (perquè sempre són elles i només elles) en nom d’una falsa llibertat individual. I el que més m’entristeix i escandalitza és que algú que es va encarar al masclisme en primera persona, que va saltar-se la llei del pare i va ser marginada del clan, avui se senti sola de nou. Abandonada. Que la correcció política imperi fins a tal punt que tant l’esquerra, covarda, com el feminisme, acomplexat, s’inhibeixin en temes religiosos per ingenuïtat, ignorància, cinisme o por de perdre vots. Una vegada més, El Hachmi no agafa el camí fàcil. Segurament rebrà atacs tant d’islamòfobs com d’islamistes. Perquè l’autora és crítica amb la religió musulmana, però només amb el que té de misògina la seva tradició. I jo hi afegeixo: com ho és la nostra. La diferència és que nosaltres portem algunes dècades d’avantatge en l’emancipació femenina. El Hachmi ens demana que no ens arronsem per por de ser titllades de feministes supremacistes occidentals. El que vull per a mi i la meva filla, ho vull per a totes.

No es pot tolerar que se soscavin drets a les dones en nom d'una falsa llibertat individual

Fer caure el vel