Quan érem bordegassos en dèiem de l’alçada d’un campanar i ens quedàvem tan amples. El més pencaire de la classe treballava com un negre. El més tafur a l’hora d’intercanviar cromos era un autèntic gitano. Quan organitzàvem una cursa, el tret de sortida consistia en un inapel·lable marica l’últim

Quan érem bordegassos en dèiem de l’alçada d’un campanar i ens quedàvem tan amples. El més pencaire de la classe treballava com un negre. El més tafur a l’hora d’intercanviar cromos era un autèntic gitano. Quan organitzàvem una cursa, el tret de sortida consistia en un inapel·lable marica l’últim. Hi havia una col·lecció de cromos que es titulava espècies d’animals i races de negres i ningú no se n’estranyava. Vam aprendre a llegir amb Tintín al Congo i no vam ser conscients de la càrrega de racisme que comportava l’àlbum fins molts anys després. Tot d’una ens van fer saber que la correcció política començava pel llenguatge, i vam eliminar totes aquelles expressions. Els pencaires treballaven com un escarràs, els que sabien regatejar eren grans emprenedors i els que arribaven últims a les curses eren un exemple d’esperit de superació. A més, per a joia de tots i totes, el feminisme va irrompre amb força i els discursos van esdevenir inclusius. Ensenyàvem a llegir als nens i les nenes i portàvem d’excursió els nois i les noies. Els clubs s’omplien de socis i sòcies; els consistoris, d’alcaldes i alcaldesses, i els governs, de consellers i conselleres. En un evident excés de zel, vam descobrir que a més de famílies monoparentals també n’hi podia haver de monomarentals (sic). Si a la humanitat convivim dos sexes, calia fer servir sempre els dos gèneres. I com que d’opcions sexuals sembla que n’hi pot haver un fotimer, ens vam inventar gèneres nous: així, tots, totes i tutis contents. Avui, la canalla suspèn en comprensió lectora, en matemàtiques i en expressió escrita, i aligual col·loquen un parell de barbarismes a cada frase; però això sí: tenen un llenguatge inclusiu que no pot ofendre ningú. I malgrat tanta correcció política en el llenguatge, ens hem oblidat de les mares: sempre els toca el rebre. Què és, sinó, un polític corrupte, un assetjador sexual, un gàngster de guant blanc o un traficant d’armes sinó un enorme fill de puta? Entre totes les feministes que han col·laborat a infestar el llenguatge de girs obsessius per no marginar cap sexe, cap col·lectiu ni opció sexual, ningú s’ha aturat a pensar que les mares no tenen cap culpa que els seus fills siguin uns pocavergonyes? I si en tenen alguna, de culpa, no és evident que no està relacionada amb l’exercici de la prostitució? Doncs va: no ens oblidem de ningú i siguem inclusius. Desterrem d’una vegada per totes del nostre vocabulari els fills i les filles de puta. I que tinguem unes bones festes i un 2024 de puta mare. Vull dir molt pròsper.

Fills de la gran…