Les banlieus són la demostració d’un fracàs en les polítiques d’integració i el brou de cultiu de problemàtiques socials diverses a més d’excusa per a les reaccions de rebuig

La deriva política francesa cap a l’extrema dreta resulta, de fa temps, un tema molt preocupant per al futur de la Unió Europea, també per als francesos. Ha estat el primer país on ha quallat una proposta extrema, ja als anys noranta amb Jean-Marie Le Pen, la filla del qual ha aconseguit mudar el partit cap a posicions una mica més moderades i llimar els aspectes de feixisme tradicional cap a les formes del populisme contemporani. Un plantejament polític que s’ha anat convertint en referent de les classes populars allà on històricament havia dominat la militància comunista. Des dels seus inicis ha focalitzat el seu argumentari en el rebuig a la immigració en un país amb importants contingents que la cultura republicana ha estat incapaç d’incorporar de manera plena a la societat. Les banlieus són la demostració d’un fracàs en les polítiques d’integració i el brou de cultiu de problemàtiques socials diverses a més d’excusa per a les reaccions de rebuig. S’ha conreat doncs un identitarisme d’allò francès que se sent amenaçat per la diversitat i per la multiculturalitat. Tot això, en un context de país en clara declinació fa anys en relació amb l’economia i la cultura anglosaxona a més de falta de capacitat de competir amb el seu rival de sempre al continent, Alemanya. El paper del lepenisme a França és el de presentar-se com el defensor de la cultura i els valors de la França de sempre enfront de la seva dissolució, l’estendard per un orgull francès ferit pel seu retard, pèrdua de protagonisme, exclusió social, la declinació del món rural, la desaparició de la França de sempre. Fins ara, els valors polítics republicans han estès una línia molt clara d’exclusió de l’extrema dreta a les institucions. Quan ha calgut, els partits democràtics s’han donat suport enfront del creixent perill d’aquest nou feixisme que recorda els pitjors episodis de la França col·laboracionista del general Pétain. S’ha evitat que assolissin la presidència de França, d’una càrrega simbòlica i real molt significativa, com també la participació en el govern. Com sol passar amb els cordons sanitaris, sovint aquell que ha de ser aïllat acaba per sortir reforçat ja que als electors els atrau el que qüestiona les veritats de l’establishment polític constituït, especialment quan econòmicament i socialment les coses no acaben d’anar prou bé. Que l’Agrupació Nacional, que és el nom que té el partit extrem ara, hagi assolit un terç del vot a la primera volta de les legislatives li dona serioses opcions per poder formar govern. En el sistema electoral majoritari francès, els acords per barrar-li el pas per part dels partits plenament democràtics encara ho podria evitar aquest diumenge. El victimisme que adoptarà Marine Le Pen pot ser el punt d’inici d’una campanya que la porti a l’Elisi el 2027. Aquest és l’objectiu real. El reforçament que tot plegat fa de les opcions ultradretanes a tot Europa és molt gran. França sempre ha estat el referent polític, especialment a Catalunya i Espanya. La profunda crisi dels clàssics partits polítics francesos ha ajudat molt l’Agrupació Nacional, que ha acabat per ser l’únic referent sòlid. Crisi, fins pràcticament desaparèixer, per part d’una dreta republicana, allò conegut com a gaullisme, per una inacabable divisió i enfrontament intern. El Partit Socialista no s’ha refet de la seva declinació i també divisió després de la presidència de François Hollande. A la seva esquerra, la França Insubmisa té massa connotacions populistes per poder atraure el vot progressista més moderat. Jean-Luc Mélenchon més que solució forma part del problema. Enmig d’això va aparèixer el fenomen Macron, exemple de polític postmodern, postideològic i postpolític amb el qual es van voler emmirallar algunes propostes falsament renovadores i ja fracassades a Espanya. Un centrisme sense programa, que tira de carisma i formes renovades que acaba per evidenciar la seva vacuïtat. Igual que va resultar històric el seu triomf, també ho està essent el seu fracàs. Si aquest diumenge el Front Popular i els pactes republicans eviten la majoria absoluta de l’Agrupació Nacional no estalviarà que l’extrema dreta marqui l’agenda i sigui el referent principal a França. Veurem quant tarda la dreta francesa tradicional i els interessos que representa en fer-hi aliança. Probablement, ben poc. Mentrestant, la Unió Europea minoritzada i ridiculitzada.