El problema és que ens hem acostumat massa a conviure amb aquesta realitat. Quan ens els creuem, mirem cap a una altra banda per no tenir mala consciència i perquè no es vegi ferida la nostra extrema sensibilitat

Una associació que treballa per ajudar i atendre la gent que viu al carrer acaba de fer un cens complet a Barcelona. Ens parlen de 1.231 persones. Moltes, massa. Més de mil històries i de vides que no tenen les condicions per dir-ne així. Diuen que s’ha doblat la xifra dels que hi havia abans de la crisi del 2008. La ciutat turistificada i emblema de la modernitat conviu sense massa problemes amb aquest drama, amb aquesta falta total de respecte, consideració i dignitat que implica que algú no disposi d’un sostre mínim en què desenvolupar una existència decent. No hi ha projecte vital, perspectives de futur per a la gent condemnada a viure al ras. El problema és que ens hem acostumat massa a conviure amb aquesta realitat. Quan ens els creuem, mirem cap a una altra banda per no tenir mala consciència i perquè no es vegi ferida la nostra extrema sensibilitat. La seva condició de total exclusió ens interpel·la i més val ignorar-los. Pateixen l’extrema calor de l’estiu, les nits fredes de l’hivern, la falta d’higiene, l’escassa alimentació, la malaltia i, que és molt pitjor, la nostra indiferència i la condemna a una solitud absoluta mentre han de sobreposar-se als seus fantasmes. A hores d’ara, ja no compten ni amb els caixers automàtics de les oficines bancàries, tota vegada que les institucions financeres s’han anat tornant invisibles als nostres carrers. No hi ha demostració de fracàs més gran de la nostra societat, de la capacitat de generar formes d’exclusió múltiples fins a l’extrem d’acceptar la normalitat de persones abandonades a la seva sort al portal de casa o bé al costat dels contenidors d’escombraries. Certament hi ha entitats que s’esforcen a pal·liar la situació d’aquesta gent i, probablement, seria massa simple i injust acusar els ajuntaments i la resta d’administracions de deixadesa o bé d’inacció. Els serveis socials em consta que, on més on menys, fan esforços i habiliten albergs, menjadors i zones d’acollida on cobrir un mínim les seves necessitats. Resulta obvi, però, que no n’hi ha prou. Una evidència més de les limitacions de la nostra civilització i de la trituradora de possibilitats de vida plena en què s’ha convertit el nostre sistema econòmic i social. No és un tema especialment barceloní. A totes les nostres ciutats hi ha una quota d’aquesta exclusió màxima. A Espanya es calculen en més de 40.000 les persones que estan en aquesta condició. A Europa, més enllà de migrants i refugiats, són diversos milions. Al ric barri de Manhattan te’ls pots trobar a cada cantonada. Certament el tema és complex i les causes de tanta gent en aquesta situació són molt variades i no totes derivades directament de l’exclusió econòmica. Problemes d’alcoholisme i altres addiccions conviuen amb quadres de malalties mentals molt diverses. També és cert que, en el seu estat, molts d’ells es neguen a rebre auxili o acudir a menjadors o dormitoris socials. Però tot i ser un tema amb arrels molt estructurals i que cal preservar els drets personals de tots ells, moralment no es pot acceptar. L’abandó i la misèria extrema és alguna cosa que no hauria de ser possible en aquesta part del món on ens sobra de tot. No parlo de ser més compassius, cosa que de fet no estaria gens malament, ni d’impregnar-nos d’una mena de bonisme lligat a la caritat cristiana, ni tampoc d’evitar el caràcter antiestètic, la pèrdua de glamur que a una ciutat de disseny li dona gent dormint embolicada amb cartrons que ens recorden que més enllà del nostre benestar, l’autosatisfacció i el nostre narcisisme, hi ha altres vides menys fàcils al nostre entorn. Una sola persona abandonada a la seva sort, per la raó que sigui, ens hauria d’increpar i hauríem de trobar-ho intolerable i inacceptable. Ens hauríem de rebel·lar. No val aquí el discurs de la llibertat personal o bé el romanticisme malentès dels clochards de París. Una societat que confon la llibertat amb l’individualisme i la competitivitat exagerada resulta una col·lectivitat nociva, ineficient i malalta. Juguem que uns pocs guanyadors s’ho emportin tot: el reconeixement, la glòria i els diners. A partir d’aquí només hi ha una gradació en escala de perdedors –encara que molts no en són conscients– ocupant els diversos nivells que van incorporant dosis majors d’exclusions, frustracions i formes d’humiliació. Hi ha al final un darrer eslavó que, de tan precari, ni tan sols ens adonem que el trepitgem quan caminem per la vorera. Fracàs.

El problema és que ens hem acostumat massa a conviure amb aquesta realitat. Quan ens els creuem, mirem cap a una altra banda per no tenir mala consciència i perquè no es vegi ferida la nostra extrema sensibilitat

Gent sense sostre