Si hagués triomfat la fusió entre BBVA i Sabadell, la competència bancària a Espanya s’hauria devaluat encara més de com ja ho està

Disset mesos després i un reguitzell de campanyes publicitàries mai vistes, l’OPA hostil del BBVA al Banc Sabadell ha acabat en un sonor fracàs. Sovint, allò que comença malament, acaba pitjor. Un plantejament i un procés ple d’errors estratègics per part d’un banc –més aviat del seu president– que ha mantingut en suspens el sistema financer espanyol i, molt especialment, la dinàmica borsària. Amb l’adquisició d’un banc mitjà sanejat, l’entitat basca pretenia assolir una dimensió que li permetés competir directament amb Caixabank i el Banc Santander. El seu fracàs té efectes de prestigi més enllà dels purament financers. Perd reputació en fallar-li una aposta tan arriscada i reforça els seus contrincants, especialment el Santander, com a referència sòlida per als inversors internacionals. El cert és que mai una operació de possible compra bancària havia tingut la repercussió d’aquesta. Semblava com si, a partir dels missatges publicitaris, tots els ciutadans, accionistes o no, haguéssim de prendre partit. Els diners, gairebé sempre tan donats al sigil, sembla que també han sucumbit a l’espectacle.

L’estratègia i la promoció de l’OPA es van centrar únicament a posar en valor la dimensió que s’adquiriria, sense entendre que, per als accionistes –també pels inversors–, el tema fonamental no és la mida ni encapçalar els rànquings, sinó ser eficient i sanejat, a més de repartir bons dividends. Aquestes són les expectatives, i el Banc Sabadell les complia amb escreix. La defensa, a més, consistí en compromisos de repartiment de beneficis molt atractius. L’OPA va quedar qüestionada des del principi, no només pel seu caràcter hostil i les formes agressives, sinó per intentar créixer amb un bon banc sense pagar un preu atractiu, com si fos una ganga davant les expectatives de revalorització borsària que aquest tenia. Tot accionista, com s’ha demostrat, esperava una segona volta de l’oferta amb un preu molt més atractiu. Malgrat els ingents recursos publicitaris esgrimits, la proposta feia aigües en tots els sentits i, a la contra, el relat del Sabadell era molt més convincent.

El mercat no entreveia els teòrics beneficis de les sinergies i tot feia olor d’una evident disminució de plantilles amb infinitat de tancaments d’oficines i acomiadaments. La reacció positiva de la borsa en relació amb el BBVA i el seu rebot té a veure amb el compromís immediat de repartir dividends, però, especialment, perquè els inversors no entenien ni compartien el benefici que havia de comportar tota l’operació i molt especialment els accionistes americans, que van veure en aquest intent de fagocitació una batalla provinciana sense gaire sentit econòmic ni financer. Potser, l’error més greu del president del BBVA és no haver considerat l’aspecte polític de l’operació, així com la seva inconvenient ubicació en el temps. Un descuit que destil·la una certa arrogància. Tot i que la Unió Europea planteja la necessitat d’erigir capitans bancaris europeus per competir amb els gegants americans, el seu enfocament no està dirigit a crear grans bancs nacionals, sinó justament a fusions de caràcter transnacional dins d’Europa.

A ningú se li escapa que, si hagués triomfat la fusió entre BBVA i Sabadell, la competència bancària a Espanya s’hauria devaluat encara més de com ja ho està. Ni gran part de la societat ni l’esquerra governant semblen gaire interessats en la creació d’un oligopoli bancari: es perd la qualitat del servei, disminueix el crèdit a les petites empreses i s’encareix el diner. Com més s’ha insistit en la competitivitat que havia de tenir la concentració, més s’ha evidenciat una manca d’empatia amb els usuaris que resulta molt consubstancial al comportament bancari i que comporta que la seva imatge de marca, la seva reputació, deixi molt a desitjar. Quan les grans plataformes d’internet irrompin en el negoci financer i acabin amb les marques bancàries que coneixem –i no falta gaire per això–, ningú plorarà la pèrdua de les entitats actuals. Tampoc resultava gaire recomanable plantejar l’OPA enmig d’unes eleccions autonòmiques a Catalunya. Després de perdre fa uns anys les caixes d’estalvi, la sensació era que el Sabadell era l’única brasa financera ubicada plenament en aquest territori, tenint en compte que Caixabank juga en una altra lliga. Cap partit polític ni organització patronal no donaria el vistiplau, com tampoc el govern central, fart que la gran banca no col·labori en apostes econòmiques de país. La partida estava perduda des del principi.

Però el fracàs no implica tornar, com si res, a la casella de sortida. La direcció del BBVA ha quedat seriosament tocada i, més enllà de contenir el malestar amb bons dividends, ha de plantejar una estratègia de futur que li permeti recuperar la seva reputació. Segurament el seu creixement, perquè no és probable que surtin d’aquest marc, l’hauran de plantejar cap a fora. Per al Sabadell, els efectes a curt i mitjà termini també són significatius. Ha compromès unes remuneracions insòlites amb els accionistes, però a canvi de descapitalitzar-se venent el TSB britànic, justament al Banc Santander, que és l’autèntic guanyador d’aquesta batalla. Necessita el banc vallesà un reforçament que el converteixi per dimensió en menys opable. Les institucions bancàries de menor envergadura queden ara en el punt de mira. Les agències publicitàries ja esmolen les eines.