El preu que ha hagut de pagar per mantenir el títol de reina i per no ajupir l’esquena en tota la seva vida és exorbitant: estic segur que si pogués tornar a néixer, no estaria disposada a pagar-lo

Sofia de Grècia és el personatge contemporani que més ha fet per reivindicar l’alliberament de la dona i l’abolició de la monarquia, si no per activa, per passiva. El preu que ha hagut de pagar per mantenir el títol de reina i per no ajupir l’esquena en tota la seva vida és exorbitant: estic segur que si pogués tornar a néixer, no estaria disposada a pagar-lo.

Tenir la vida lligada a l’atzar dinàstic li va comportar un primer exili a Egipte, Sud-àfrica i Londres quan els alemanys van envair el seu país, durant la Segona Guerra Mundial. Després, arran del cop d’estat dels coronels, el 1967, va acabar perdent el títol de Princesa de Grècia. Tanmateix, fada previnguda val per dos: llavors ja s’havia agençat el títol de Princesa d’Espanya, per mor de l’atractiu irresistible de Joan Carles de Borbó i de la decisió de Franco de deixar lligada pels espanyols la “unitat de destí en lo universal”.

Quaranta anys enrere, a les sales d’espera del dentista fullejàvem aquelles revistes de paper setinat que ens ensenyaven fotos de Ses Alteses i llur canalla i pensàvem: guaita, quines dues nenes més rossetes i quin vailet més ben plantat. En aquella època s’havia de ser molt contracultural per no ser monàrquic. Era el temps en què la senyora Sofia prestava el seu hel·lènic perfil pels segells de correus, sola o en companyia del borbònic rostre del seu cònjuge.

Amb la filla gran plorant com una magdalena a la desfilada inaugural dels Jocs de Barcelona, i Miquel Calzada havent d’escriure una carta de disculpa per haver-ne fet escarni en el seu humaníssim programa de TV3, les coses es van començar a tòrcer per a la reialesa. I allò no era res. Avui, la senyora Sofia xipolleja en el femer que s’ha convertit la Casa del Rei. El marit, un cràpula; l’altra filla es veu que no sabia res del que li feia signar el seu marit, tan bé que jugava a handbol i mira on ha acabat. I el benjamí, un tal Felip, li ha sortit simpatitzant de Vox.

Amb tot, el més destacat que Sofia ha fet per a la reivindicació feminista ha estat suportar estoicament els centenars d’infidelitats conjugals del seu marit. Crec que no anem malament si traduïm campechano per trempat. Per dissimular la desbordant luxúria del Borbó es va haver de mobilitzar manta vegades el servei de premsa de la Casa del Rei, el Centre Nacional d’Intel·ligència, el servei consular, els fons reservats del Ministeri de l’Interior i qui sap quants poders fàctics més. Alguns episodis són coneguts de tots vostès, d’altres menys.

L’any 2018 es va publicar al Corriere de la Sera una informació segons la qual Joan Carles I estava passant-s’ho la mar de bé al seu vaixell –el nom del qual, Bribón, no feia presagiar res de bo– amb una model –el diari italià no concretava quina mena de model– quan el seu servei de seguretat el va alertar, amb to d’emergència nacional, que s’acostava una veloç llanxa per babord amb la reina Sofia de passatgera. Allò sí que va ser estat d’alarma! Reacció de Sa Graciosa Majestat? Tirar la model per la borda… d’estribord. L’escena no evoca el concepte de dona objecte, sinó, directament, la de dona projectil.

Suposo que, a hores d’ara, la senyora Sofia deu resar perquè les investigacions sobre les comissions il·legals, els suborns, els comptes a Suïssa i el blanqueig de capitals prosperin amb prou eficàcia com perquè el Trempat no tingui més remei que acabar els seus dies a la República Dominicana, o a qualsevol altra república: un bon final per al restaurador de la monarquia espanyola, que durant el seu reialme ha tingut molt de república de les bananes. Bon viatge, Majestat.