És paradoxal que ara ens haguem de protegir d'una intel·ligència que hem creat nosaltres mateixos

Recentment i a partir del sorgiment del ChatGPT, s’està produint un autèntic debat públic sobre la intel·ligència artificial (IA), especialment sobre si aquesta pot ser un suport i el complement a la intel·ligència humana, o bé si de manera força ràpida acabarà per emular-la i substituir-la. Molts hi veiem perills importants i, justament, els seus principals impulsors estan plantejant ara que cal evitar que el tema es descontroli i alerten dels perills reals. Els tecnooptimistes, en canvi, ho veuen com el gran camí emancipador d’una societat humana que li permeti superar totes les seves limitacions, malalties i mort incloses, gràcies a desenvolupaments tecnològics que, basats en el cervell humà, tindran la potència i la capacitat il·limitada que els pot proporcionar la mecànica. Estaríem així a les portes d’una nova era en què la societat viuria l’autèntica i exclusiva revolució d’entrar en una altra dimensió gràcies a una intel·ligència artificial autoprogramable que, a més, incorporaria algorismes d’intel·ligència emocional. Elon Musk i Sam Altman van crear, el 2015, OpenAI, una empresa dotada amb mil milions de dòlars per al desenvolupament de la IA, teòricament sense ànim de lucre. És aquí on es crea el ChatGPT. El concepte d’IA no és nou, encara que sigui ara quan ha saltat a la palestra del gran públic. Ja té un recorregut de gairebé 50 anys. Neix amb els experiments computacionals dels anys setanta i intenta reproduir el funcionament del cervell humà de manera mecànica i més gran potència. La web semàntica, els progressos en l’aprenentatge i la comprensió tenen a veure amb aquesta concepció. En canvi, la IA basada en l’ús i el tractament de dades és molt més recent. Té a veure amb establir sistemes d’aprenentatge automàtic a partir d’algorismes estadístics que estableixen patrons i emulacions del comportament humà. El ritme de canvi es defineix com a “exponencial”. S’aniquila, en paraules d’Éric Sadin, el temps humà de la comprensió i de la reflexió, “privant els individus i les societats del seu dret a avaluar els fenòmens i donar testimoni (o no) del seu consentiment”. Desapareix el concepte de llarg termini. El desenvolupament de les possibilitats de la intel·ligència artificial és l’objectiu últim de moltes de les innovacions digitals de les grans corporacions de Silicon Valley. En aquest sentit, Larry Page i Serguei Brin, de Google, no han amagat mai que la seva pretensió va molt més enllà de desenvolupar el millor cercador d’internet o d’aportar enriquiments concrets al benestar humà. Hi ha un sentit redemptorista, una convicció teològica en la necessitat de desenvolupar una intel·ligència mecànica que acreixi i substitueixi les limitacions del raciocini i la sentimentalitat humana. El projecte mestre de Google consisteix a superar els límits de la intel·ligència humana, creant i entrenant algoritmes perquè puguin pensar igual o millor que nosaltres, però molt més ràpid. La digitalització de tot el coneixement llibresc, han confessat, no és per prestar un servei a les persones, sinó per proporcionar la informació a la intel·ligència artificial. Estem davant d’una ideologia consistent a reconfigurar el futur de la humanitat, un nou darwinisme que aspira a reorientar el curs de l’evolució humana. Un plantejament que resulta força aterridor. De fet, ja el precursor dels ordinadors, el britànic Alan Turing, no hi pensava únicament com una màquina, sinó com un símil de nens “capaços d’aprendre”. Va preveure que el desenvolupament accelerat de la computació portaria les màquines a competir amb les persones a l’àmbit intel·lectual. El director d’enginyeria actual de Google, Ray Kurzweil, defensa que ja som al llindar de salts espectaculars en genètica, nanotecnologia i robòtica. Que és a prop el moment en què ens podrem despullar dels nostres cossos i cervells humans caducs, fràgils i poc eficients; del que ell anomena els cossos biològics 1.0. Al seu entendre, l’esdevenir és la fusió completa amb les màquines i que la nostra existència es torni virtual, disposant de cervells externs i recarregables. L’editor de la revista Wired, Kevin Kelly, estima que cap al 2026 el principal producte de Google no serà el motor de cerca, sinó la IA. De fet, Google té la seva aposta estratègica central a la intel·ligència artificial. Cadascuna de les 3.000 milions de cerques que la plataforma té cada dia serveixen per ensenyar a la IA d’aprenentatge profund. El motor del desenvolupament d’aquesta el formen els algorismes que aprenen, però el combustible són les enormes quantitats de dades que plataformes com Google poden proporcionar-los. Tota una paradoxa, que la humanitat s’hagi de protegir, a partir d’ara, d’una intel·ligència que ella mateixa ha desenvolupat i que s’està dotant d’autonomia. Com ho defineix Barbara Garson, s’hauria dedicat així un grau extraordinari d’enginy humà per desenvolupar un enginy artificial que derrotés l’enginy humà. Perquè no és llunyà el moment en què l’enginyeria es desenvoluparà de manera automàtica, en què la tecnologia emancipada prendrà les pròpies decisions, convertida en una criatura que creixerà sola i tallarà tota dependència de les persones. Ho diuen els que treballen en la seva creació.

És paradoxal que ara ens haguem de protegir d'una intel·ligència que hem creat nosaltres mateixos

‘Homo deus’