La distància entre el que indiquen les estadístiques i la percepció de la ciutadania s’ha convertit en habitual

La inflació amb què va tancar l’any 2025 confirma tendències. Des de feia mesos, els indicadors a una moderació de l’índex de preus de consum (IPC) que, al final de l’any, s’ha ratificat, segons les dades que l’Institut Nacional d’Estadística va donar a conèixer la setmana passada. L’any es va tancar amb la inflació en un 2,5% a Catalunya, que són quatre dècimes menys que l’IPC que es registrava un any abans (i també quatre dècimes menys que la mitjana estatal de 2025). Hi ha una inflació més baixa, però la idea que el camí per arribar a final de mes es fa més feixuc és generalitzada. Això ha estat així des que l’IPC va enfilar un camí de baixada que es reflecteix més a les dades que a les butxaques ciutadanes. La distància entre el que indiquen les estadístiques i la percepció de la ciutadania s’ha convertit en habitual. Les explicacions poden ser diverses. En el fons, l’IPC no és més que una estadística. Se seleccionen una colla de productes que es consideren els més habituals en una llar, se’ls atorga un pes en la despesa global de cada família i es calcula l’evolució que segueixen des d’un període determinat, mes a mes o any natural a any natural. En tot cas, són mitjanes i, sobretot, el valor que s’atorga a cada article o servei pot no acabar de reflectir la situació a cada llar. Per exemple, que es moderi el preu de la benzina no té la mateixa implicació en una família que utilitza el cotxe habitualment que en una que no té ni vehicle. Per això, quan s’analitza l’evolució de l’IPC s’han de prendre consideracions més enllà del pur percentatge que ofereixi l’estadística. Si bé és cert que aquest és un indicador de gran importància (és a partir de l’IPC, per exemple, que els bancs centrals prenen mesures de caire monetari com els tipus d’interès), sovint les pujades i baixades estan més relacionades amb factors conjunturals que estructurals. Valguin com a exemple els temps, no tan llunyans, d’una inflació desfermada per la reobertura de mercats passada la pandèmia. Hi havia hagut restriccions en la producció i també en el transport de béns. Els productes escassejaven i els compradors havien de pagar preus més cars per obtenir-los. Ben poc temps després esclatava la guerra a Ucraïna i l’accés a determinades primeres matèries també es va posar en risc. Factors que no tenien gens a veure amb el comportament del consumidor, però que va derivar en una pujada de tipus d’interès suposadament per refredar l’economia, que venia a dir que els ciutadans tenien massa diners a la butxaca per consumir. En realitat, no calia refredar res, perquè l’economia no estava escalfada. Simplement pagava un preu superior per a uns béns que havien pujat de preu per circumstàncies alienes. El consumidor, el ciutadà, era doblement castigat: pagaria més pels productes i pagaria més pels diners si en necessitava per comprar-los. Les circumstàncies conjunturals tenen força a veure, ara, amb la tendència baixista dels preus. L’exercici passat va acabar amb una inflació més baixa que un any abans perquè les gasolines eren més barates. Poca cosa més, perquè els aliments van continuar pujant de preu amb els darrerament sospitosos habituals (ous, xocolata, cafè) al capdavant i amb l’afegit de la vedella i el xai. Omplir el dipòsit surt lleugerament més barat i, en canvi, omplir el cistell de la compra surt més car. Per acabar d’acolorir el quadre, hi ha una altra despesa que es dispara. És el rebut d’escombraries, que, al contrari que els dipòsits dels vehicles, es paga a totes les cases. Aquest és, a més, fruit d’una decisió que, discutible o no, no deixa de ser política. En el cas dels aliments, hi intervenen més factors i el resultat és que, avui i de mitjana, la cistella mitjana de la compra és gairebé un terç més cara que fa cinc anys. De ben segur que els salaris no han crescut en la mateixa proporció, de manera que afrontar aquest increment del cost dels béns més bàsics comporta més dificultats per arribar a final de mes i per estalviar. Sempre es podrà dir que hi han influït altres factors, però no és sobrer indicar que la taxa d’estalvi a les llars de l’Estat espanyol es va reduir en un punt percentual l’any passat per arribar a mínims dels últims dos anys. Més enllà de la constatació que l’evolució de l’IPC no acaba de reflectir la percepció ciutadana sobre l’evolució dels preus (es pot afegir en aquest sentit que el preu dels lloguers que s’inclou a la cistella de productes que s’avaluen amb un impacte menor del real, perquè es basa en un topall imposat pel govern que les estadístiques sobre l’evolució del cost demostren que està clarament per sobre) és important ressaltar que el creixement de preus acumulats els últims anys no s’ha vist encara compensat pels increments salarials. Si bé és cert que alguns convenis preveuen creixements salarials superiors a l’IPC, el diferencial és massa petit com per arribar a cobrir la diferència que s’havia produït des de la sortida de la pandèmia. Per això, alguns analistes, com recollia un dels editors d’El Blog Salmón Javier Ruiz, parlen d’un altiplà inflacionari (inflació subjacent elevada, preus alts acumulats i salaris que no arriben a compensar la pèrdua de poder de compra). Una situació d’equilibri massa precari. El consum és un dels pilars del creixement econòmic de què presumeixen els governs espanyol i català. Però no és necessàriament un senyal de benestar, sinó un senyal que calen més diners per cobrir necessitats bàsiques. Un creixement amb peus de fang.La compravenda d’habitatges va tancar el mes de novembre amb 8.784 operacions a Catalunya, amb un creixement del 2,3% respecte del mateix període de l’any passat. És el tercer increment interanual consecutiu, però més moderat que els dos mesos precedents (un 6% al setembre i un 3% a l’octubre). El mercat immobiliari va tenir el novembre amb més vendes des de 2022.Les exportacions catalanes van baixar un 2,1% al novembre respecte del mateix mes de l’any passat. Un dels factors que contribueixen a la reducció que recullen les dades del Ministeri d’Economia és el descens de les vendes de productes i serveis catalans als Estats Units en un context d’augment dels aranzels. En canvi, van créixer les exportacions a l’Àsia. A tot l’Estat l’exportació va baixar un 1,5%.

La distància entre el que indiquen les estadístiques i la percepció de la ciutadania s’ha convertit en habitual

IPC contradictori