El Mundial de Qatar ha estat un esdeveniment per a glòria i blanqueig d’un emirat tant o més totalitari i repressiu que l’Iran

Aquest és un gran país, en molts sentits. Per la seva dimensió geogràfica, per la demografia, per posseir una cultura ancestral molt desenvolupada com la persa, per la seva economia, pel seu immens patrimoni històric... Té ara una societat molt dinàmica, formada, i amb nombrosos moviments avantguardistes al seu si, tant sigui en les arts visuals, musicals o literàries. Ha tingut, però, molta mala sort en la política i en uns sectors hegemònics interessats a mantenir una rígida estructura de clans i el predomini de valors religiosos que asfixien la seva població i, de manera molt especial, les dones. Ve de lluny. Terra de colonització anglesa, a la seva sortida es va convertir en un reducte de confessió xiïta en un entorn fonamentalment dominat per l’islam sunnita, i amb una monarquia més o menys laica però de comportament brutal i extremadament extractiva aprofitant el regal del petroli com van ser els Reza Pahlavi. El 1979, es va produir un aixecament popular, que va crear moltes expectatives entre l’esquerra europea, però que va acabar per convertir-se en una “revolució islàmica” que va portar els aiatol·làs al poder. Els iranians van passar d’una dictadura a una altra, amb l’afegit ara que s’instaurava una moralitat religiosa estricta i el predomini de la xaria com a referència legal i vital. La Guàrdia Revolucionària, el cos militar i policial del règim, s’ha convertit durant aquests anys en l’elit econòmica i política, en una mena de nova burgesia. Tot i el formal predomini polític i social d’allò religiós, la societat iraniana ha canviat, i molt, durant aquests quaranta anys. La duresa dels primers anys del règim s’ha relaxat, malgrat episodis de demostració que les coses segueixen igual. Especialment a la capital, sota la capa de religiositat aparent, hi ha un món que bull, amb gent jove formada capaç de generar una dinàmica cultural laica molt important i interessant. Queden, però, vestigis de l’islamisme més tradicional i repressor de nous costums com són la Policia de la Moral, la qual vigila al carrer el manteniment estricte de la llei islàmica tot reprimint les dones que van liberalitzant o directament refusant l’ús obligatori del vel. Justament una acció d’aquest cos que va posar fi a la vida d’una noia que es va resistir a la imposició, Masha Amini, el mes de setembre d’enguany. Es van precipitar un seguit de manifestacions i aldarulls al país, protagonitzats per joves d’ambdós sexes, en els quals es posava en qüestió no només la moralitat imposada, sinó el mateix règim. Es desbordaven les energies i els malestars acumulats en una societat que, en bona part, aspirava a una vida moderna i lliure. La repressió extremadament violenta ha estat la contesta del règim. Es parla ja de més de 300 morts provocades per les actuacions policials. El futbol iranià va tenir, al Mundial de Qatar, un gest de gran dignitat. Es va negar a cantar l’himne com a protesta pel que estava passant al seu país, amb les conseqüències que això de ben segur els comportarà. De manera paral·lela, el règim va marcar el terreny de joc condemnant a mort al futbolista Amir Nasr-Azadani amb l’atribució d’haver participat en manifestacions polítiques. L’acusació, com en altres figures públiques ja penjades perquè facin d’escarment, és haver comès el pecat de la moharebeh, o sigui, d’enemistat amb Déu. Qui esperés un moviment de solidaritat en el món del futbol anava errat. Tot això ha succeït i s’ha conegut durant el Mundial de Qatar, un esdeveniment per a glòria i blanqueig d’un emirat tant o més totalitari i repressiu que l’Iran. Ni una referència per part de cap selecció o jugador de cap país, i ja no diguem dels organismes federatius que s’engreixen amb aquest esport. Allà on no ha arribat una certa noció del bé, tampoc ho ha fet el sentit solidari que podia induir el caràcter corporatiu per la feina del condemnat. Messi ha perdut una oportunitat d’or per ser realment gran més enllà del seu joc. Li pertocava especialment a ell fer un pas endavant i manifestar-se, no per prendre partit polític, sinó en defensa de la dignitat i la vida. Probablement, la capa amb fils d’or que li va imposar el xeic catarí l’immunitzava contra qualsevol percepció o sentit moral. El Déu argentí no està ja per coses mundanes.