Et consideres el primer responsable del desenvolupament de la teva empresa, de les seves activitats, de la teva vida o és sempre culpa dels altres?

El dimecres passat a Granollers va tenir lloc el tercer “Fòrum de màrqueting i vendes de la petita i mitjana empresa al Vallès Oriental” organitzat per Pimec. Entre les xerrades i intervencions del fòrum, vam poder gaudir d’una ponència de Mónica Mendoza, qui –com sempre i d’una forma eloqüent i divertida– ens va il·lustrar sobre tècniques en vendes efectives. En un moment de la intervenció, la Mónica va fer referència a un procés psicològic que ens passa a molts adults i que té el seu inici en l’edat infantil. Es tracta d’un procés que determina el grau de responsabilitat que li atorguem als nostres actes. L’exemple per excel·lència, i que va utilitzar ella, és el que explica les dues cares d’una mateixa moneda, com és el cas d’aprovar o suspendre un examen. El noi o noia que ha suspès afirma: “El professor m’ha suspès”, i atribueix a un factor extern la causa. En canvi, si aprova, ell es posa al davant: “He aprovat”, atribuint-se –ara sí– ell mateix l’èxit de la prova. Els psicòlegs anomenen aquesta manera de fer com a teoria de l’atribució, una teoria argumentada per primer cop pel psicòleg austríac Fritz Heider al seu treball La psicologia de les relacions interpersonals, un escrit del 1958 i que, fonamentalment, determina la responsabilitat que atorguem als nostres actes. Segons aquesta teoria, la responsabilitat funciona amb criteris subjectius i atribuïm els resultats de les accions a factors externs o interns. Fent justícia a la biologia humana, val a dir que les persones som molt egocèntriques, un biaix necessari per a la supervivència de l’individu i de l’espècie. És clar, doncs, que tinguem la tendència a justificar els nostres actes i descarregar-ne les culpes en els altres. Jo vaig entrar en contacte amb la teoria de l’atribució sense conèixer-la i sense saber-ho ara fa una pila d’anys: en una conversa amb el pilot osonenc Dani Solà quan acabava de guanyar el Campionat Mundial Júnior de Ral·lis. Llavors, en Dani em va explicar el relat magnífic d’una de les seves victòries: un dia de molta boira i en el qual no hi havia manera de saber la posició dels contrincants ni la posició que ocupaven ells en un moment de la cursa. Quan anaven en segona posició, van punxar roda i es van veure perduts. En Dani continuava dient que, tot i això, segurs d’ells mateixos, van canviar la roda del cotxe tal com havien assajat desenes de vegades i van continuar la competició. En arribar a la meta, es van trobar guanyadors en primera posició. La circumstància va ser que el cotxe que els precedia en el moment de la incidència també havia punxat, però els seus pilots no van saber reparar-la prou ràpid i van perdre més estona del compte. En Dani m’explicava el relat del tot convençut que tot plegat va ser gràcies a ell i al seu copilot perquè als entrenaments practicaven una vegada i una altra el canvi de roda i que, a causa d’aquest esforç, van endur-se la victòria en aquella ocasió. Però, segons aquest relat, si finalment haguessin perdut, hauria estat fàcil justificar el resultat, oi? Qualsevol altre hauria pogut atribuir a factors externs el fet de perdre la cursa: “Vaja com que vam punxar...” “La mala sort ens ha acompanyat.” “No ha pogut ser”, etc. LA RESPONSABILITAT DELS ACTES Aquest relat em va marcar i sempre he intentat atribuir-me la responsabilitat dels meus actes, tant dels bons com dels dolents, i assumir els meus èxits i els dels qui m’han ajudat a assolir-los i reconèixer-me el primer responsable dels meus fracassos o faltes, per molt poc intencionades o desafortunades que aquestes siguin. N’és tanta la influència que sento, que l’analitzo constantment. La capacitat de ser responsable de les pròpies accions és un dels atributs que valoro més de les persones que m’envolten i és un dels factors que considero clau a l’hora de treballar amb clients tant a l’àmbit del màrqueting com al de la gestió de desenvolupament i creixement d’empreses i emprenedors. Si els directius i tècnics es posen en primer pla amb la responsabilitat i l’autoritat sobre els factors interns del desenvolupament personal i corporatiu, puc garantir l’èxit. Si no és així, aleshores tota causa és justificada, sense responsables ni responsabilitats. I tu, et consideres el primer responsable del desenvolupament de la teva empresa, de les seves activitats, de la teva vida o és sempre culpa dels altres? En qualsevol cas, deixarem les qüestions de l’ètica de la justificació per a un altre article. Apa, siau!

Et consideres el primer responsable del desenvolupament de la teva empresa, de les seves activitats, de la teva vida o és sempre culpa dels altres?

Jo justifico