Les seves cançons destil·len un perfum, una manera d'entendre la vida i el temps que penetra per la pell i els sentits

Amb la retirada voluntària del cantant es tanca tota una immensa època. Ho deixa algú que amb les seves cançons ens ha acompanyat al llarg de tota la nostra vida. Difícil d’explicar el darrer mig segle sense una música que, fent servir tots els pals, portava sempre la seva veu inconfusible. El tòpic dirà que forma part de la banda sonora de la nostra vida. Ha estat un dels grans referents de la música catalana i espanyola durant seixanta anys, que no és dir quatre dies. Ha recuperat la millor tradició de la poesia espanyola contemporània, posant al mapa autors que el franquisme havia aconseguit mantenir en l’ostracisme, com és el cas de Miguel Hernández, però també d’inqüestionables com Lorca o Machado. Ha estat un gran lletrista, amb una forta capacitat per descriure el món en blanc i negre de la seva infantesa, de com vivia, de com reia i plorava la gent en temps no massa propicis. Sinó pobre, va viure i va descriure almenys allò que algú en va dir les classes subalternes i les seves barriades. Va abandonar aviat el concepte de cantautor, probablement massa pretensiós i afectat per a ell, i es va embarcar en composicions i arranjaments musicals més orquestrals i complexos, rodejant-se per això dels millors professionals que hi havia. Va ser un artista compromès, especialment contra el franquisme i en defensa de la llibertat a la seva estimada Llatinoamèrica. Home d’esquerres i progressista, mai va voler practicar la cançó protesta ni abanderar moviments polítics. El seu art ha estat per sobre i ha agradat i entendrit diverses generacions de ciutadans de pensaments i condicions ben diverses. En aquest sentit, ha estat un músic absolutament transversal, estimat per les tietes, per gent més tradicional o més oberta i pels joves moderns d’unes quantes dècades. Com a les novel·les de Juan Marsé, en les seves cançons i melodies es recreen moments i paisatges, records i emocions, fins a captar-ne l’olor. Perquè les cançons de Serrat destil·len un perfum, una manera d’entendre la vida i el temps que penetra per la pell i els sentits. Si haguéssim de rescatar un disc o una cançó, segur que ho faríem amb Mediterráneo. Un cant a la vida que emociona, retalls d’una trajectòria vital feta de llocs, afectes i tendresa. La defensa d’un món constituït per coses molt diverses, de cultures i llengües en convivència, de barreja d’influències però, sobretot, de paisatges. I la nostra infantesa convertida en l’única pàtria que ens acompanya tota la vida. Malgrat alguns intents maldestres per marginar Serrat per la seva catalanitat impura, la força de la seva música i el caràcter respectuós i integrador del cantant no ho han permès. Ha estat un músic universal, escoltat i estimat a Espanya, Xile, l’Argentina i a tot Llatinoamèrica, on se li professa autèntica devoció. Però, sobretot, és un cantant català tant per arrels com per vocació de ser-ho. El seu art, la seva presència i altura moral són un patrimoni de tots els catalans. Probablement i sense pretendre-ho, ningú com ell representa el profitós mestissatge d’aquesta terra, l’encreuament de cultures i sentits d’identitat diversos i amb intensitats ben variables. Joan Manuel Serrat és un xarnego en el millor sentit que es pot donar a aquest terme, com un elogi i, justament per això, no menys català que ningú altre. Ha cantat a aquest país que, excepte en alguna mala tarda, està poblat de gent tolerant, oberta al món i integradora. Una terra en la qual sortosament encara tenim la llibertat de triar la nostra catalanitat i la manera en què estimem i volem viure al país. On ens podem sentir part d’un tot que és massa interessant com per convertir-lo en idèntic i homogeni. I encara menys en excloent. Llarga vida a Joan Manuel Serrat.