Les armes, i sobretot quan estan abundosament en mans de particulars, no dissuadeixen de la violència sinó que la provoquen i l’estimulen

Llegeixo que Donald Trump acaba d’afirmar públicament que la solució als tiroteigs dramàtics que desgraciadament sovintegen en centres educatius dels Estats Units no es resolen limitant l’accés dels particulars a les armes de foc –tan fàcil d’obtenir-ne en aquella societat–, sinó armant els professors, que haurien de ser ensinistrats de manera convenient en l’ús d’aquestes eines sofisticades. Es necessita tenir inconsciència i desvergonyiment per dir això, a més, en una recepció amb els familiars de les darreres víctimes ocasionades per un adolescent embogit en un institut de Florida. Reconec que la imatge d’un professor entrant arma en mà a l’aula no és que em sembli inversemblant, és que em resulta gairebé surrealista. La idea d’educar mitjançant les armes és en ella mateixa una contradicció insuperable. Quan els ensenyants ens queixem que a vegades hem de fer de policia a l’aula, acostumem a dir-ho com una metàfora, en un sentit figurat, però difícilment se’ns acut pensar-ho en termes reals. Dubto que amb armes sobre la taula progressessin gaire els processos d’aprenentatge, que els estudiants ens escoltessin més o que milloréssim els resultats del sistema educatiu en els informes Pisa. El que aconseguíem, segur, és que la mortalitat als centres d’ensenyament es disparés de manera notòria, fos de manera voluntària o accidental, que les armes, com s’ha dit tota la vida, “les carrega el diable” i si són molt a prop sempre hi ha qui les utilitza. La realitat és que als Estats Units, la possibilitat que qualsevol persona, sense cap mena de control ni demostració de capacitació, pugui comprar armes i, com en molts casos, acumulant autèntics arsenals a casa acaba per generar una quantitat de situacions dramàtiques que sembla increïble que es continuï permetent tan alegrement un país civilitzat. Les armes, i sobretot quan estan abundosament en mans de particulars, no dissuadeixen de la violència sinó que la provoquen i l’estimulen. Està sobradament demostrat. Però als Estats Units la capacitat de lobby de la NRA (Associació Nacional del Rifle) d’impedir no només la seva prohibició sinó fins i tot la seva limitació de venda a persones que acreditin salut i estabilitat emocional o bé restringir la venda d’armament automàtic i semiautomàtic de guerra acaba essent sempre bloquejat. Ni Obama se’n va sortir. Financen abundosament les campanyes electorals i amb això blinden els seus interessos els seus poderosos fabricants i comerciants. Les xifres esgarrifen. Hi ha 300 milions d’armes de foc en mans de particulars, que estan repartides entre un terç de la població civil. No només pistoles, sinó tants fusells metralladors com per envair tot el continent americà. Es produeixen uns 35.000 morts a l’any pel seu ús, 3.000 dels quals són nens o adolescents. Com a mínim es produeix un tiroteig massiu amb víctimes cada dia, i el balanç mitjà és de tres morts cada hora per armes de foc si comptabilitzem també els trets policials. Sovint s’argumenta que la possibilitat d’armar-se als Estats Units és una tradició que està consagrada en la seva constitució. Això és cert, però la famosa Segona Esmena a la qual es fa referència data de 1791, quan en el país recentment independitzat no hi havia exèrcit ni policia, i la necessitat d’autodefensa era gran en un territori insegur en el qual es practicava una violenta colonització interna i on a les costes encara havien de fer front a les incursions de la pirateria. De vegades l’apel·lació cínica a la llibertat, com es fa per mantenir aquesta pràctica i aquest negoci ben arrelat, no ha fet sinó generar monstres. Armar-se privadament no disminueix la delinqüència, sinó que l’augmenta igual que la sinistralitat. Una bona part dels amants de les armes a casa són gent poc equilibrada o trastornada, rarets que fantasiegen amb la possibilitat de fer una matança que o bé els tregui de l’anonimat i els proporcioni els seus cinc minuts de glòria o bé els permeti donar sortida al seu ressentiment de forma atroç. I de vegades ho acaben per fer. Diu l’estadística americana que és sis vegades més probable que una arma de foc guardada a casa s’utilitzi contra un familiar que no pas contra un intrús. Jo, per si de cas, continuaré entrant a les aules només armat amb algun coneixement escadusser, que em sembli que val la pena de transmetre.

Les armes, i sobretot quan estan abundosament en mans de particulars, no dissuadeixen de la violència sinó que la provoquen i l’estimulen

Jugar amb foc