La mort també és vulgar i mundana, com la vida

Les morts dramàtiques que ens venta l’actualitat passen pels nostres ulls com si fossin una pel·lícula de desastres però se sedimenten al cervell com una tragèdia real. Per acumulació, acaben fent emergir una qüestió fonamental: en el fons, què ens lliga a la vida? El sospir que separa la vida de la mort és tan fi com les mortalles amb què s’enterraven els morts. Ho veiem a la pel·lícula Hamnet: les dones de la casa embolicaven els seus cadàvers i allò els allunyava definitivament del món dels vius. Va de ben poc. L’escriptora Marta Jiménez Serrano ha dedicat el seu últim llibre, Oxígeno, a fer l’anatomia de l’instant en què va estar a punt de morir asfixiada per la mala combustió del gas de casa seva. Va estar a punt del coma: una caiguda sorollosa, que fos de dia i estigués acompanyada la va salvar de ser una notícia de successos. Està clar que l’oxigen és l’element que ens aferra a la vida, però també hi ajuda si el propietari revisa la caldera quan toca, tenir una llar pròpia, tenir algú que truca al 112 i que existeixi el 112 i un hospital. El que fa dramàtica una mort no és només la mort en si, sinó els adjectius que l’acompanyen. Que sigui una mort prematura, violenta, que sigui una mort absurda, venjativa, una mort agònica. En el cas dels accidents de tren, hi hagi negligència o incompetència, també forma part de l’equació una funesta mala sort. La tragèdia que causa consternació perquè és inusual, immerescuda i tothom es pot posar en el lloc de les víctimes. En el cas d’Alex Pretti i Renee Good –dic els noms a consciència: Alex, Renee–, els veïns de Minneapolis assassinats a trets quan denunciaven la persecució dels seus veïns, la mort és terrible perquè, a més d’arbitrària, inexcusable i salvatge, conté un missatge: és l’eina per condicionar el silenci o el caos previ a la repressió. En qualsevol dels dos casos, són morts circumstancials que atansen el país més a prop del feixisme. Sempre em sorprèn la banalitat de la mort, sigui per culpa d’una flama, de la pluja, d’una soldadura trencada, d’un tret o un òrgan que col·lapsa. La mort també és vulgar i mundana, com la vida. “Els matins són ridículs i ordinaris. Tot plegat és normal”, llegeixo a Un assumpte familiar de Claire Lynch. Sí: la vida és ben prosaica i rutinària si no sabem trobar la diferència entre ser vius i estar vius. Per això val la pena pensar en què ens lliga a la vida, per què lluitem, què l’omple de profit i sentit.

La mort també és vulgar i mundana, com la vida

La banalitat de la mort