Les hores treballades, són hores guanyades o hores perdudes?

Començo el nou llibre de relats d’Eider Rodriguez –és absurda la il·lusió que em fan els llibres nous quan estic convençuda que m’agradaran, sobretot si els estreno en aquella mitja hora feliç que queda entre deixar els nens a l’escola i entrar a treballar–. Començo, deia, Tot era el mateix forat (Edicions del Periscopi) i de seguida la Ixabel coneix en Roman a la platja d’Hendaia: “La Ixabel va sentir una certa pressa per preguntar-li de què treballava: no sabia estar amb gent sense saber a què es dedicaven, per quin desguàs se’ls buidava la vida.” Sovint es dona per defecte una identificació directa entre la feina que tenim i la vida que portem. Com que la feina és el que ens proporciona més o menys diners, i al seu torn això és el que ens permet comprar estatus i benestar, hi ha una línia directa entre l’ofici i el benefici –encara que, ben mirat, avui en dia el salt de classe ja no depèn tant de la carrera professional com del llinatge; parlant clar: del patrimoni familiar i l’herència–. En tot cas, la qüestió de fons és que la feina que tenim determina en gran mesura qui som, quin lloc ocupem. La feina és una gran creadora d’identitat i de validació externa. Per això perdre la feina per a molts és més dramàtic que simplement perdre un sou. Hi ha diferents corrents de pensament sobre el sentit de la feina, i en la diferència hi ha un salt generacional. D’una banda, hi ha els idealistes aplicats que recomanarien als fills seguir la màxima de Confuci: “Tria una feina que t’agradi i mai més hauràs de tornar a treballar.” És a dir, troba una vocació i entrega-t’hi sense límits –no cal dir que això és música angelical per a la lògica de la productivitat–. De l’altra, hi ha una mena de nou pragmatisme capitalista: troba una feina que et doni per pagar les factures i et deixi temps per a tu. Aquí hi entrarien els aspirants a la vida funcionarial, que resulten ser mil·lennials i zeta. Així doncs, la feina és el desguàs per on es buida la vida? Les hores treballades, són hores guanyades o hores perdudes? La vocació i la il·lusió, es poden renovar durant tota una vida? O al final qualsevol ocupació acaba sent, senzillament, feina? Guanyar diners és una finalitat prou edificant com per abocar-hi totes les hores del dia, de la vida? Antropòlogues i sociòlogues –penso en Remedios Zafra, per exemple– estan investigant la relació malaltissa que tenim amb la feina i apunten la necessitat de modificar la hiperproductivitat precària actual per fer-la més humana. Però això és possible sense trencar i reformular tot el sistema? Podrem delegar a la IA les feines més feixugues o bé ens encadenarà a una producció encara més infernal? Torno a Tot era el mateix forat.

Les hores treballades, són hores guanyades o hores perdudes?

La bossa o la vida