Barcelona ha mort d'èxit del turisme . Ja no és pels que hi viuen, que no la poden pagar ni sostenir. Juga la lliga de ser representació i escenari, símbol del globalisme dominant i de l’imperatiu de la mobilitat

El món actual més que per territoris està conformat per ciutats. Grans urbs que apleguen bona part de la població, que configuren un nòdul en els fluxos globals de recursos, informació, tecnologia i coneixement. Les ciutats globals (Londres, París, Barcelona, Nova York, Madrid, Amsterdam...) aspiren totes les energies dels territoris als quals no deixen ni població, ni oportunitats i encara menys protagonisme. Els estats-nació són una mena de rèmora antiga. La competència global és entre ciutats, les quals pugnen per fer d’aparador i atraure turisme d’elit i economia del coneixement, a banda de ser un referent de cultura i de grans esdeveniments mundials. Sovint, darrere l’esplendor que branden hi ha moltes misèries, sofriments, expulsions de la població cap als marges i els problemes irresolts són multitud. Barris degradats que coexisteixen amb processos de gentrificació, falta d’habitatges, turistificació insuportable, falta de serveis, pèrdua de benestar dels seus ciutadans, dèficit d’atenció... Darrere els lluentons de resultar ciutats desitjables i desitjades, de representar el cosmopolitisme i la modernitat, hi ha gent que ha de marxar, les bosses de misèria augmenten o no hi ha activitats econòmiques més enllà del turisme. Les ciutats han passat a ser pels seus dirigents i per les classes dominants que tallen el bacallà mers escenaris on exhibir grandeses que, en realitat, no es tenen. Destinacions obligades en un món de moviment accelerat i continuat a la conquesta de fotografies per penjar a Instagram. Ciutats que, com les estrelles lluents del music-hall, tenen una trista història i una depriment realitat quan baixen de l’escenari. El màrqueting ja ha estat despullat de ser un pur instrument per fer conèixer per constituir-se en una finalitat en ell mateix. Barcelona ha simbolitzat durant trenta anys un referent com a ciutat de cultura, oberta, mediterrània i cosmopolita. Com un espot d’Estrella Damm. La ciutat ideal una vegada va descobrir el mar i va començar a estimar-se. La turistificació més vulgar n’ha estat la conseqüència, cosa que l’ha portat a morir d’èxit en tant que ciutat de residència. Ja no és pels que hi viuen, que no la poden pagar ni sostenir. Juga la lliga de ser representació i escenari, símbol del globalisme dominant i de l’imperatiu de la mobilitat. El projecte de ciutat que es deriva de les accions públiques és el d’accentuar aquest paper i no perdre la batalla simbòlica davant de Madrid, capital que a partir d’Aznar ha decidit absorbir-ho tot al sud d’Europa i així, de retop, acabar amb l’anomenat “problema territorial” a Espanya. Grans esdeveniments esportius del motor, del tennis, mundials del que sigui, promoció turística ingent intentant seguir el “model Barcelona” però amb tota la potència que li dona ser capital d’Estat... Un model desfasat, vell i contra el benestar dels seus ciutadans. Després d’uns anys de confusió, sembla que Barcelona vol tornar a jugar la partida: seu de grans gires de concerts, sortides del Tour o Fórmula 1 a l’eix del comerç del luxe de la ciutat. Que la festa continuï. Tota una declaració de principis. La demostració de Fórmula 1 al passeig de Gràcia té efectes i costos reals a la ciutat, però, alhora, conté una potent càrrega simbòlica. Els trastorns de la mobilitat resulten evidents en un espai tan central, com uns costos d’obres que, en aquest cas, han trobar recursos municipals i un calendari d’urgència. Pot ser que tant barcelonins com turistes estiguin encantats per l’espectacle addicional que se’ls proporciona de manera gratuïta. Cultura de l’entreteniment i un missatge que la privatització de l’espai públic no té cap mena de problema. Un esport de classes altes per gaudi de sectors acomodats que són el que segueixen els seus grans premis per tot el món. L’elitisme per bandera i despossessió de la ciutat als que l’habiten. Mentrestant, a uns centenars de metres, a Ciutat Vella la brutícia, marginalitat, pobresa i exclusió campen lliurement. Això és la ciutat neoliberal, clarament segregada i deshumanitzada. Aquest és el model de ciutat que necessita Barcelona? Aquest és el projecte progressista per a la ciutat? Alguna cosa no encaixa.

Barcelona ha mort d'èxit del turisme . Ja no és pels que hi viuen, que no la poden pagar ni sostenir. Juga la lliga de ser representació i escenari, símbol del globalisme dominant i de l’imperatiu de la mobilitat

La ciutat espectacle