Els nivells exagerats de desigualtat corroeixen la societat i dinamiten els ponts sobre els quals s’havien construït els consensos socials i intergeneracionals

Mai la capacitat productiva de la humanitat havia arribat a la que ara posseïm. El vell mite d’aconseguir la suficiència productiva i acabar amb l’escassetat fa ja unes dècades que es va assolir. El maquinisme, el desenvolupament tecnològic avançant en proporcions geomètriques, ens ha donat la possibilitat de sostenir dins dels límits de la dignitat la totalitat d’una població que s’ha multiplicat per deu en els dos últims segles. No obstant això, la teoria econòmica, les estructures socials, el pensament polític i els valors morals només s’han desenvolupat en proporcions aritmètiques. Mai hi ha hagut en la història de la humanitat tanta gent pobra i socialment exclosa. Dos milers de milions de persones sobreviuen per sota dels límits de la pobresa, i la fam continua sent la principal causa de mortalitat del planeta. En el nostre món, com mai a la història, conviuen en un contrast brutal nivells de riquesa sense parangó amb misèria digna d’altres segles, o encara pitjor. La manca d’equitat, la desigualtat extrema i creixent és el concepte que millor defineix els últims quaranta anys, en una progressió que no sembla tenir límits, com tampoc sembla tenir-los la capacitat d’acceptació cultural que s’ha anat generant al respecte, com si la injustícia social fos una cosa consubstancial a la condició humana. La pobresa ja no és quelcom vinculat al subdesenvolupament d’àmplies capes del planeta, com potser era el retrat de l’era colonial i postcolonial, sinó que és una condició que es dona, encara que en proporcions variades, a tot arreu sigui quin sigui el nivell de desenvolupament global del país o el paper exercit en la distribució global de la producció. Pobresa extrema la trobem en els desestructurats països africans, amb problemes de desnutrició i de supervivència notoris, però també, encara que tingui altres característiques, ens l’ensopeguem a cada cantonada a la ciutat de Nova York i al distingit barri de Manhattan. Com les finances i el comerç, la pobresa i l’exclusió social són un fenomen global, generalitzat, encara que tinguin característiques diferents al Tercer Món que al Primer Món, encara que en algunes zones geogràfiques prengui la forma de desnutrició i en altres en una obesitat que és símptoma de malnutrició. La paradoxa és que els països més pobres són ara els que concentren la indústria, si exceptuem el manteniment del concepte de pobresa més tradicional en algunes zones d’Àfrica. Des que el món occidental va apostar per la deslocalització industrial –també dels serveis– buscant condicions de producció low-cost, industrialització i desenvolupament econòmic i social han deixat d’anar de la mà. El treball pot ser que continuï sent condició per al sosteniment personal, però no és ni en el primer món ni en l’últim garantia de sortida de la pobresa i de la precarietat. De fet, la manca de treball i la pèrdua de seguretats relacionades amb ell és el que perverteix les altres temps relativament igualitàries societats occidentals. El treball ha esdevingut un bé escàs i mal remunerat, i els nivells de renda mitjanes han caigut i continuen fent-ho, generant una disparitat econòmica que està triturant la cohesió social i el consens sobre el qual es va sostenir l’estat de benestar i el model social europeu. A la generalització de la pobresa i la desigualtat, encara que amb tints diferenciats segons la funció geoestratègica de cada territori, li ha esdevingut també l’homogeneïtzació del comportament de les elits i l’extrema concentració de riquesa en poques mans, tant en els vells països capitalistes com en estats econòmicament considerats emergents, com també en aquells endarrerits i dipositaris ara de la febril activitat industrial i dels serveis. Potser les formes externes de riquesa variïn entre vells i nous rics, potser l’ostentació o el grau de comportaments filantròpics sigui diferent entre els molt i molt rics de Silicon Valley i els de Bangalore, però el recurs a “planificacions fiscals agressives”, a la manca de compassió, al desarrelament convertit en cosmopolitisme, als paradisos fiscals i a les remuneracions d’escàndol és igual a tot arreu i, de fet, acostumen a viure en les mateixes capitals occidentals i en els mateixos barris residencials. En això sí que es nota especialment la globalització! Els nivells exagerats de desigualtat corroeixen la societat i dinamiten els ponts sobre els quals s’havien construït els consensos socials i intergeneracionals. Sembla com si la caiguda del mur de Berlín hagués desencadenat al capitalisme, en el qual les classes dominants haguessin optat per dinamitar les concessions que havien posat límits a la desigualtat, des dels anys trenta del segle passat en nom de l’estabilitat i la seguretat, tota vegada que els treballadors posseïen una certa capacitat d’intimidació. Els desajustos econòmics i financers, així com els efectes socials i la lleugeresa de la política, resulten força evidents en les dues primeres dècades d’aquest mil·lenni. Amb la globalització, el despoderament de l’Estat i el predomini de l’individualisme més extrem i la cobdícia més voraç com a valors suprems hem evolucionat cap a formes econòmiques i socials que, a més de ser profundament injustes, ens porten al col·lapse.

Els nivells exagerats de desigualtat corroeixen la societat i dinamiten els ponts sobre els quals s’havien construït els consensos socials i intergeneracionals

La corrosió de la desigualtat