Els dirigents polítics acostumen a ser un reflex exagerat de la mateixa realitat econòmica i social. Tenen un context. I fa anys que el de l’antic gran Imperi és de decadència econòmica i de degradació de la cohesió social

Gran Bretanya porta anys convivint amb la inestabilitat política que sol ser inherent al fracàs econòmic i a la falta d’expectatives de futur mínimament clares. Una antiga gran potència en declinació que no deixa de donar cops de pal de cec per tal de recuperar un estatus que ja no és possible. País desindustrialitzat on la major font de riquesa és l’activitat financera que es fa a la City de Londres tot actuant de plataforma per als paradisos fiscals. Després de la crisi de 2008, es va focalitzar el descontentament en la Unió Europea, fins assolir un Brexit que era una sortida cap al no-res. El país va ser liderat per un estrafolari Boris Jonhson, que va acabar caient no tant perquè la sortida d’Europa només els ha portat que problemes, sinó per les seves alcohòliques festes privades en temps de pandèmia. Els conservadors, majoritaris al Parlament, però condemnats per les enquestes electorals, van enaltir Liz Truss, una ultraliberal que plantejava receptes esbojarrades i disminució radical d’impostos en temps que necessiten estats que donin seguretats i no feblesa. Si Thatcher va ser una tragèdia pels britànics ara fa quaranta anys, la seva imitadora ha resultat pura paròdia. Des del començament alguns diaris britànics, amb un humor que els és molt propi, van especular literalment si arribaria a durar com a primer ministre el temps de vida d’un enciam. El tema va portar molta conya i fins i tot apostes. El resultat, tenen un cicle de vida més llarg els enciams que no pas ocurrents primers ministres britànics. Seria un error creure que el problema de Gran Bretanya és que no té sort a l’hora de triar primers ministres. Seria com dir que tots els problemes d’Argentina provenen de l’existència del peronisme. Els dirigents polítics acostumen a ser un reflex exagerat de la mateixa realitat econòmica i social. Tenen un context. I fa anys que el de l’antic gran Imperi és de decadència econòmica i de degradació de la cohesió social. Les polítiques liberals extremes han triturat les classes mitjanes, així com els sectors de treballadors amb salaris raonables i no precaritzats. Animo a veure les dues darreres pel·lícules de Kean Loach (I, Daniel Blake i Sorry We Missed You) per entendre-ho. L’estat de benestar fa temps que ha naufragat i cada vegada és més gran el nombre de gent exclosa. La polaritat social és extrema, mentre que el laborisme ha estat, després de Tony Blair, incapaç d’aixecar un projecte polític emancipador creïble. Els malestars i rancúnies van acabar cristal·litzant en el moviment que culpava Europa dels seus ressentiments, de ser un mal negoci que els resultava cara –cosa que era mentida, ja que eren receptors nets de fons europeus–, tot proporcionant-los un refugi identitari vinculat al “nosaltres sols”. L’Anglaterra profunda i la gent més gran van comprar el discurs, mentre els sectors progressistes urbans i els joves es quedaven a casa. El resultat va ser el que va ser. Canviaran les coses amb l’elecció ara del multimilionari d’origen indi? Poc, més enllà de ser molt jove i de reflectir la multiculturalitat britànica. El tema de fons no és reiterar en petites variants del que no serveix, sinó a canviar el model, i això no es pot fer sense noves eleccions. El temps del Partit Conservador i les seves ocurrències sembla haver tocat fons i amb Rishi Sunak té poc més que un temps de pròrroga. Aquest és un ultraliberal, que va ser ferm partidari del Brexit i que més enllà de fer polítiques més previsibles que Truss reiterarà en l’errònia pretensió de refredar l’economia per fer front a la inflació, si tenim en compte que aquesta no prové del cantó de la demanda sinó de l’oferta. Dit d’una altra manera, els preus pugen per efecte d’augment del cost de l’energia i no pas per l’excés de consum. Les receptes més liberals, que no es practiquen ni als Estats Units, l’única cosa que fan és portar a la recessió, actuen de manera procíclica. Continuarà amb el nou dirigent el decantament cada vegada més gran del país cap a l’Atlàntic, cap als Estats Units, en detriment de la seva dimensió europea. Resulta curiós que en la moltes vegades posada com a modèlica democràcia britànica, es pugui anar canviant de primer ministre amb el vot d’un parell de centenars de diputats i sense passar per les urnes. A més de tot, al nou líder li falta una cosa que en democràcia resulta bàsica: la legitimació.

Els dirigents polítics acostumen a ser un reflex exagerat de la mateixa realitat econòmica i social. Tenen un context. I fa anys que el de l’antic gran Imperi és de decadència econòmica i de degradació de la cohesió social

La curta vida dels enciams