Més de cinc milions d'argentins no poden fer dos àpats al dia. La gent formada cau en la temptació de buscar-se la vida a fora

Les polítiques econòmiques neoliberals solen practicar el sadisme en relació amb la pobresa. L’experiment de Javier Milei porta ja deu mesos de recorregut a l’Argentina. Un país magnífic que no ha tingut mai sort amb la política. El paisatge humà de la seva capital expressa desolació i desesperança. Saben que les coses sempre poden anar a pitjor. Hi ha problemes econòmics estructurals difícils de resoldre. La desindustrialització de l’època de Menem i la paritat monetària amb el dòlar va deixar una bona part del país sense possibilitat d’ocupació. País reprimaritzat, només pot exportar productes agraris bàsics i, des de fa poc, hidrocarburs. Té, però, una capital amb vint milions de persones farcida de pobresa i desocupació. Només es pot aspirar a treballar per a l’administració pública i, aquesta, no dona per a tant. La pobresa és present arreu i la misèria més absoluta a cada cantonada. No hi ha obra pública i la deixadesa de l’espai urbà simbolitza bé l’estat del país. Les polítiques de contenció de la pobresa, tant pròpies del peronisme, han anat desapareixent en mans d’uns governants la pretensió dels quals és deixar-ho tot en mans del mercat i que cadascú s’espavili. Les mateixes dades oficials d’ara ja reconeixen que 5,5 milions d’argentins no poden fer dos àpats al dia. La situació és tercermundista. La gent formada, que és molta, cau en la temptació de buscar-se una vida més esperançadora a fora. Les polítiques consistents a desarmar l’Estat i acabar amb tota intervenció pública, especialment les polítiques socials, és una dèria de Milei i els anarco capitalistes que el rodegen, però també de tota la dreta tradicional argentina que el sosté i li dona suport. Es justifiquen en les exigències de reducció del dèficit i el deute que els imposa el Fons Monetari Internacional. Certament el país és presoner d’un deute extern grandiós que ho condiciona tot. Ara s’aplica una doctrina de xoc amb la pretensió de controlar la hiperinflació, complir amb els compromisos financers, crear confiança i atraure la inversió exterior. Encara que el país no estava bé abans, els efectes d’això són evidents en forma d’empobriment generalitzat i ampliació de les bosses de misèria absoluta. Més aviat o més tard, els carrers explotaran. Ara ja ho han fet les universitats. Milei i l’oligarquia dominant saben que tenen poc temps per fer els ajustaments durs i dinamitar qualsevol paper de l’Estat en l’economia ja que un desnortat peronisme acabarà per rearticular-se. Aquests dies ja ha reaparegut la figura de Cristina Kirchner tot reivindicant el seu paper. Sembla haver oblidat que Milei va ser un producte molt singular que va emergir pel fracàs i la corrupció que la gent més desvalguda va acabar associant al kirchnerisme. Milei ha deixat de fer gràcia a bona part dels que el van votar. Per a la dreta, un fusible a cremar una vegada feta la feina bruta. Veurem si el peronisme d’esquerres és capaç d’aixecar un projecte de futur més enllà del caràcter pal·liatiu de les polítiques socials i la generació de clientelisme electoral. Al país li cal activitat i creixement econòmic més enllà d’una explotació de recursos primaris que afavoreix una minoria extractivista i no genera major riquesa per a tots i encara menys, expectatives de futur. Molt difícil. Certament cal estabilitat i generar confiança perquè la inversió flueixi i s’impulsi una necessària reindustrialització. La geopolítica global no ajuda més enllà d’una certa i silenciosa penetració xinesa. Argentina està molt al sud, massa, i encarada històricament a l’Atlàntic. Els grans fluxos econòmics són al Pacífic, i altres països estan molt millor situats en aquestes coordenades. Un reputat economista local m’explica que, més que entrada de capitals inversors, l’Estat hauria de controlar la constant fugida de capitals interiors que, aquests sí immensos, empobreixen de manera notòria un país que té recursos i gent molt formada, però que ha estat i és víctima de formulacions polítiques espantoses. Milei, encara que insòlit i indigerible, és poc més que una anècdota. Encara que té els instruments de govern, en realitat, no és qui té el poder. Els contendents polítics de fons, els interessos, són els de sempre.

Més de cinc milions d'argentins no poden fer dos àpats al dia. La gent formada cau en la temptació de buscar-se la vida a fora

La decadència argentina