El sistema educatiu, en tots els seus nivells, està renunciant a la funció ancestral de proporcionar coneixement a través d’un procés d’aprenentatge

Cada govern fa noves lleis educatives i, invariablement, a cada reforma disminueix el nivell d’exigència. Ara es diu que es podrà passar de curs al batxillerat amb una assignatura suspesa. A cada bugada es perd un llençol. Adquirir títols es creu ja que és un dret, però sense que s’exigeixi l’esforç i el treball corresponents. Els processos educatius, en els seus diferents nivells, s’han tornat lleus, líquids i sense friccions. Temps d’espera i de proporció d’alguns rudiments, on més que saber s’incorporen distintius per a l’ocupabilitat. De fet, tot el sistema educatiu s’ha convertit gairebé en una ficció. Més que aprendre, a la qual cosa moltes autoritats acadèmiques reconeixen que és una cosa a la qual ja s’ha renunciat, es tracta d’ensinistrar en l’art d’adaptar-se a circumstàncies canviants i de respondre de manera proactiva els estímuls nous. És aquí on rau la importància de la incorporació de tecnologia digital a l’aula, ja que es tracta d’adaptar la ment, especialment de nens i adolescents, a un entorn i un futur de flexibilitat professional absoluta i contínua. Tots els nivells d’ensenyament s’han convertit en un àmbit lúdic, un joc, on s’ofereixen multitud d’oportunitats de diversió i entreteniment, encara que se’ls distingeixi amb el segell de la innovació pedagògica. Alberto Royo parla de la “generació toveta” per tipificar aquests joves i adolescents hiperprotegits pels seus pares, els quals volen lliurar els seus fills de qualsevol esforç. Fem gent molt fràgil i incapaç de suportar qualsevol frustració, cap no, per poc rellevant que sigui. En la mateixa línia, i per sobreviure, els ensenyants practiquen l’estratègia de fer “elquealsnoiselsagradi”, i així estalviar-se problemes i dificultats.

El sistema educatiu, en tots els seus nivells, està renunciant a la funció ancestral de proporcionar coneixement a través d’un procés d’aprenentatge. Es tracta de formar una certa classe qualificada d’usuaris d’internet, que sàpiga on buscar determinades dades i què fer amb certs llocs, combinat amb un conjunt de valors que es creu que són indispensables per desenvolupar-se en el món professional: flexibilitat, treball en equip, adaptabilitat, innovació, domini de multitud d’anglicismes, utilitarisme… Evidentment, tot això impartit en aules saturades de noves tecnologies tant per les que aporta el centre educatiu com per la profusió d’útils que utilitzen els estudiants i que exhibeixen gairebé sense pudor i autocontrol. Una classe ja no és exactament una classe, sinó “un episodi interactiu en el qual han de sorgir i canalitzar fluxos d’informació variats”. El professor ja no és un expert, i encara menys ha de transmetre continguts i saber. La funció del docent és la de proporcionar motivació, simplificar els processos i crear entorns d’aprenentatge. El llenguatge grandiloqüent i impostat no evita que tot s’acosti a la impostura.

De fet, el sistema educatiu col·labora en l’emergència d’aquest nou analfabetisme que és el resultat de considerar que el coneixement està a l’abast de tothom a través del clic, la ficció de poder recórrer a ell quan ho necessitem. La saturació informativa i d’estímuls, el menyspreu arrogant pel coneixement com a experiència personal i l’especialització utilitarista en el procés de formació porta al predomini de la ignorància. El decaigut concepte de “cultura general” va compensar en part i durant bona part de segle XX el paper empobridor de la segmentació, parcel·lació i la noció tecnificadora del procés formatiu. La pèrdua de capacitat d’atenció i concentració dels estudiants, la forçada reducció dels nivells d’exigència i la gamificació educativa han fet la resta perquè la situació actual de les nostres universitats, instituts i escoles sigui més aviat depriment. En l’aprenentatge digitalitzat només es frega la informació, fomentant una instrucció ràpida, però molt simple. Els estudiants ja no adquireixen la narrativa imprescindible per poder construir el marc dels esdeveniments. Es pensa amb el que se sap, i se sap poc, perquè tant l’actitud del nadiu digital com de la pròpia docència tendeixen a menysprear el coneixement en la mesura que es creu posseir la capacitat d’accés. El recurs a internet ens fa més incultes i més superficials.

Com ha fet notar Nuccio Ordine, gairebé tots els països europeus han disminuït els nivells d’exigència educativa, amb l’objectiu que els estudiants superin els cursos amb molta facilitat. Es tracta de permetre superar els exàmens, però sobretot la seva substitució per formes d’avaluació més lleugeres. Un intent il·lusori per mantenir una normalitat acadèmica que no existeix. Els estudiants i les seves famílies ja no toleren no superar un curs. No fer-ho comporta culpabilitzar la institució educativa, i no la falta d’hàbit i predisposició a la feina del matriculat. Per aconseguir que uns estudiants sense cap capacitat i esforç es puguin graduar (que no aprendre, ja que no es tracta d’això) i fer la seva estada més còmoda i agradable no se’ls demanen més sacrificis, sinó atreure’ls mitjançant una perversa reducció progressiva dels programes i la transformació de les classes en un joc interactiu superficial que poc té a veure amb l’estudi.