La depressió de l’Oriol
No ho hauria dit mai, que ell fos una d’aquestes persones. No m’ho esperava, la veritat. El veia més fort, valent, descarat i punyent. Savi, i d’una intel·ligència fora del normal. Enèrgic i impertorbable malgrat les crítiques que havia rebut a l’inici de la pandèmia. Senzill, comprensiu i humil. Intolerant amb la ineptitud de molts polítics del nostre país i d’arreu. També el percebia com una persona alegre, optimista, il·lusionat i amb moltes ganes de fer coses per millorar el món i d’ajudar els altres. I, sobretot, solidària. Per això segurament havia escollit la carrera de Medicina i la seva especialització en epidemiologia. Suposo que també per aquest motiu vivia llargues temporades a Papua Nova Guinea intentant erradicar el pian. Però l’altre dia, al sentir-lo per la ràdio, em va canviar l’opinió que tenia d’ell. Ens havia ben enganyat. En el fons era una d’aquelles persones dèbils, fràgils i altament sensibles, que són carn de canó per a les depressions. Quina llàstima i quin desencís. Darrere d’aquella personalitat atrevida i sincera, hi havia un altre Oriol, ja que patia de depressió crònica des de feia ja molts anys i anava tenint recaigudes i dies ben dolents. A més a més, va explicar que la patiria per tota la vida, que era crònica. Em va caure del pedestal però alhora em va fer molta pena pel que devia patir i pel que havia d’esforçar-se a dissimular-la davant de tothom, fins i tot dels seus amics, que no en sabien res per por que el veiessin una persona dèbil.
Pels grups de WhatsApp circulava la notícia i la senties a comentar a la família o a la feina. Molts pacients me’n parlaven a consulta descol·locats, menys els que patien de depressió, que vivien la confessió de l’Oriol com un miracle alliberador per ells. Força gent em demanava explicacions per posar en ordre el seu “KO mental”. A molts els explotava el cap i a alguns els girava 360 graus com la nena de l’exorcista. No es pot entendre que una persona tan admirada per valenta i gran professional pateixi de depressions. Com pot ser? Quina explicació hi ha? Segurament és que l’Oriol no es referia a una depressió de les que ens imaginem del típic veí o parent depressiu sinó que tenia dies dolents i estava esgotat, que seria normal, no? Ha treballat i treballa incansablement per ajudar-nos que el coronavirus 19 no ens hagi esmicolat ja. Es lògic que hagi petat perquè s’ha esforçat molt. Però resulta que no ha petat ara o fa poc sinó fa anys, el 2010. Ah, doncs llavors és que el 2010 li va passar una cosa greu a la seva vida, no? Resulta que no. Bé, la mort de la seva àvia, cert. Però és motiu suficient per entrar en una depressió? No ho entenc. No em quadra. No és per això. Ell ja portava uns gens a sobre. Ja portava la malaltia a dins des de petit, en la seva personalitat, i va explotar aleshores.
Encara ara, al segle XXI, gairebé tothom pensa que les persones que han patit o pateixen depressions han estat de sempre pessimistes, alarmistes i exagerades en el negatiu, preocupadisses, patidores i que no paren de donar voltes a les coses, complicades i rebuscades, distorsionadores professionals de la realitat, vivint d’un passat amargant i d’un futur temorenc impossible d’afrontar. Sensibles i fràgils i amb orxata en vena. Victimistes i queixoses. Els típics que la gent veu a cal psicòleg i a cal psiquiatre de per vida. De qui tothom qui pot s’allunya per tòxiques i xucladores d’energia. Irascibles, nervioses i desagradables o tristes, passives i apagades. Les típiques figaflors i ploramiques que la vida se’ls fa massa gran quan no van ben dades. A qui tot els pertorba i els fa ensorrar-se un cop rere un altre. A qui no se’ls ha d’explicar les notícies dolentes per por que s’afectin massa i puguin tenir uns dies dolents o una recaiguda de la seva malaltia eterna.
El més al·lucinant de totes aquestes creences errònies, d’aquests mites de la depressió, d’aquesta salvatjada moral estigmatitzada i criminal, d’aquesta ignorància profunda i mísera, no és que la població qui no ha patit una depressió severa en pròpia pell no ho entengui. El més terrorífic és que una bona quantitat de metges, psicòlegs i psiquiatres no arriben a comprendre al llarg de la seva carrera professional què és una depressió ni quins tipus i intensitats n’hi ha. És tal la magnitud de la tragèdia que les persones amb depressió o que n’han passat alguna han hagut de lluitar contra tot. Contra metges, psicòlegs, família, amics i companys de feina. Contra un temporal de despropòsits i de tragèdies terapèutiques. De pèrdua d’esperança. De suïcidis induïts per propis professionals amb els seus comentaris i consells inhumans i desbocats sense pietat alguna. En la més absoluta soledat comprensiva. En el terror més gran que pot patir un ser humà i allà, la crueltat de la incomprensió i la burla social, espera a la cantonada per donar l’estocada final. Així és molt difícil sortir-se’n. Gairebé impossible. El més fàcil d’una depressió greu és quedar-s’hi a dins, científicament parlant. Si aquest és el panorama de la depressió en l’àmbit de l’expertesa professional no podem demanar res més a la població que sense voler, comet tot un seguit d’errors que ajuden a empitjorar el pronòstic per la greu i imperdonable falta d’informació que hi ha de la malaltia. Per sort, la sensibilitat de la raça humana està in crescendo a marxes forçades. Hi ha esperança. Estem assolint nivells de consciència i actitud social que amb pocs anys estan canviant totalment atrocitats que abans donàvem com a normals com és el cas del maltractament d’animals o de nens o la violència de gènere i assetjament sexual, i la gran consciència que ens queda poc temps per salvar el planeta, per exemple.
Demano el torn, per favor, per conscienciar sobre la depressió. Per parlar-ne a tort i a dret. Si us plau. És molt urgent. Vull La Marató de TV3 del 2020 robada pel Covid-19 a la depressió. Que la d’aquest any sigui per ella. Anem de tard i la gent malalta pateix molt. Necessitem que s’investiguin nous tractaments farmacològics per la malaltia. Hem perdut moltes vides que han hagut de ser valentes per decidir acabar de manera violenta amb el seu patiment, en una soledat i un dolor incommensurable que no ens podem ni arribar a imaginar. Per sort, la nova llei d’eutanàsia d’aquest país tan endarrerit espero que permeti a la gent amb malalties mentals decidir acabar dignament quan ells vulguin amb el seu patiment i no haver de recórrer a les situacions més desagradables i bèsties que tots coneixem sempre que la seva malaltia no tingui remei dins la medicina actual.
Cal que els professionals sanitaris que som especialistes en depressions i que hi treballem cada dia realment sapiguem quins són els seus múltiples i diversos símptomes i com diagnosticar-les. Evidentment com tractar-les treballant rigorosament i intensament en equip començant pels metges de capçalera. Les dades oficials parlen que el 90% de les depressions al nostre país estan mal diagnosticades i mal tractades amb fàrmacs i teràpies psicològiques inadequades. Cal que la població, la salut pública i privada i també les diverses institucions públiques actuïn de forma urgent per fer campanyes de sensibilització i per detectar les persones amb aquesta malaltia a qui realment se les pugui ajudar en tots els aspectes des dels farmacològics fins als econòmics, com si es tractés d’una altra malaltia orgànica ben entesa i respectada com és per exemple el càncer o l’esclerosi lateral amiotròfica. Fixeu-vos en si coneixeu alguna assegurança privada de salut que pagui per baixa per depressió. Digueu-me’n una. És una bestialitat. No n’hi ha. Només això ho diu tot. Diu on està el coneixement i respecte per aquesta malaltia deixada de la mà de Déu, tant a nivell d’atenció sanitària, on el sistema està desbordat i abandonat ja que no s’hi destinen recursos econòmics, però sobretot, de la cultura social. I això és tràgic i apocalíptic perquè aquesta malaltia no para de créixer i de créixer a escala mundial i moltes persones es veuen abocades a no tenir la renovació de la baixa de la Seguretat Social per malaltia al cap de pocs mesos o un any de ser diagnosticades per depressió. Podeu suposar el present i el futur insuportable i inviable que els espera sense veure’s amb cor de portar un mínim de vida normal i molt menys de treballar. Se senten maltractades i abandonades, sense sortida per tirar endavant.
Una persona amb depressió és una persona que té una vulnerabilitat genètica-biològica a desenvolupar-la. Si no, mai tindrà una depressió per moltes tragèdies greus i constants que li passin a la vida. Moltes vegades apareix sense cap motiu –són les anomenades endògenes o biològiques– i la persona canvia de la nit al dia, com qui té un infart, apagant-se en la lluminària de l’infern sense poder veure la claror del foc ni notar l’escalfor de l’ambient. El dimoni viu dins d’ella, perquè el dimoni més monstruós és la depressió. El pitjor que et pot passar a la vida, fins i tot més que la pròpia mort o de la d’un fill, segons paraules d’un gran savi i gran psiquiatre reconegut del nostre país i amb les quals estic completament d’acord. La depressió és un altre tipus de dolor, és quelcom més espantós. També hi ha la depressió externa en què s’hi arriba per un fet succeït interpretat com a traumàtic per la persona que juntament amb característiques de personalitat sensible, ansiosa, pessimista, rumiadora, exigent i insegura, i sempre acompanyades per la condició indispensable de ser portador del gen de la depressió (vulnerabilitat genètica), desencadenen la malaltia, que no pas l’estat depressiu que té la majoria de gent davant de circumstàncies negatives. No és el mateix estar deprimit i abatut que tenir una depressió. Aquí és on hi ha la trampa i l’error més gran que cometem quan parlem d’ella. Hi ha tantes depressions com persones hi ha al món i això la fa molt complexa.
Hi ha molts tipus de depressions i de moltes intensitats diferents: la depressió irascible, l’ansiosa, la melancòlica, la psicòtica, la bipolar, la recurrent, la depressió major d’episodi únic i algunes més que cal conèixer per saber com ajudar-nos a nosaltres mateixos i al nostre entorn si detectem aquests símptomes que poden indicar que patim d’un estat depressiu que pot ser sinònim de tenir la malaltia o de poder-la desenvolupar. Existeix la depressió lleu, moderada, severa i totes elles es poden cronificar i passar per diferents intensitats i símptomes. Les depressions solen deixar ja una traça marcada al cervell i al sistema nerviós autònom que en molts casos ja no es tornarà a recuperar al 100% per la mort neuronal que produeix la malaltia, al canvi de connexions sinàptiques, l’obertura “d’autopistes depressives al cervell” i l’eliminació de receptors sinàptics dels neurotransmissors així com la quantitat d’aquests. Ve a ser com si et queda una lesió al cervell, una cicatriu per sempre. Per això, quan has tingut una depressió, la probabilitat de recaure és del 90%, segons tots els estudis científics fets fins al moment.
La majoria de persones a qui he conegut i a qui he tractat durant els anys d’exercici professional i que patien de depressió eren i són persones com Oriol Mitjà. Alegres, optimistes, vitals, sociables, creatives, amb sang en vena, solidàries, sensibles i en definitiva, magnífiques i esplèndides. Quan la depressió entra a les seves vides, moltes cauen a la teranyina de la malaltia on és molt difícil de tornar-ne a sortir i algunes canvien i ja no tornen a ser com eren, com et diuen elles mateixes o els seus familiars i amics. Per sort, cada cop amb més depressions i amb el bon fer de bons metges, psiquiatres i psicòlegs, s’encerta amb el diagnòstic del tipus de depressió, les pastilles i les teràpies per resistir-la i poden millorar o sortir-ne si la seva genètica ho permet. No pas si elles volen i s’esforcen i lluiten. La depressió no entén massa d’això. Se’n burla i fins i tot provoca l’efecte contrari: com més lluites, més t’enfonses com si fos talment unes arenes movedisses.
Aquest article va dedicat a totes les persones a qui admiro enormement. A tots i totes les lluitadores incansables que des de la seu profund dolor intenten aferrar-se a l’esperança d’una vida millor amb les ungles i amb les dents. I a les qui han decidit dimitir de la vida per insuportable, el meu amor i també la meva admiració. I a tu, Oriol, i a tantes persones reconegudes per obrir-nos la porta a visibilitzar i a comprendre el dimoni de la depressió. Pots ser una persona fantàstica i patir d’aquesta malaltia en la majoria de vegades, crònica. Ningú és culpable de tenir-la com ningú ho és de la majoria de malalties greus que se sofreixen.