La dona de Madagascar
De cop hem après què és una DANA. Els meteoròlegs utilitzen aquesta sigla per referir-se a una depressió aïllada en nivells alts. Una traducció lliure de la definició: un fenomen que, per la combinació de l’aire fred de dalt amb l’aire calent de baix, pot provocar pluges torrencials. Algunes, com les de València, bàrbares. Amb resultats tràgics. Desenes de persones mortes, centenars de desapareguts, destrosses milionàries i un xoc emocional impossible de digerir. Les tragèdies impacten. I com més a prop, més. Passats uns dies la bola cada vegada es fa més grossa. Creix la indignació. Malauradament, no es pot tornar enrere. Però, tot i així, és necessari fer-se preguntes.
Perquè rebobinar la pel·lícula permet comprovar que fallen molts frames. Davant d’una catàstrofe així calen respostes. Les que procedeixen de la ciutadania són nítides. Com a mostra, l’unànime onada de solidaritat. La gent mai falla. No es pot dir el mateix dels poders públics. Quan el debat canvia d’escala i salta a la política s’enverina. És difícil fer-hi una mirada sense partidismes. Estaria bé que, en moments així, el tacticisme es deixés de banda. Si no, l’esbroncada entre uns i altres ho eclipsa tot. Això no invalida que s’hagin de depurar responsabilitats. Si hi ha hagut negligències en l’abans, el durant i el després s’han de corregir. Perquè les negligències poden costar vides. No es pot ventilar tot amb l’argument que la natura és imprevisible. Els fenòmens meteorològics extrems cada vegada seran més freqüents. I, encara que el risc zero no existeix, hi ha precaucions que es poden prendre.
Una, a llarg termini, és què es construeix, com es construeix i on es construeix. Sovint, ajuntaments de la conca del Ter es queixen que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) és massa restrictiva amb els usos que es poden fer en zones que es qualifiquen com a inundables. És a dir, espais pròxims a la riba del riu on no s’autoritzen construccions o activitats pel risc d’avingudes. Això sovint genera incomprensió. Les queixes dels alcaldes són recurrents. L’ACA posa bastons a les rodes, diuen. Però, en el fons, potser no és cap caprici. Amb totes les diferències que es vulgui i amb tots els matisos que es desitgi, les normatives sobre zones inundables tenen un sentit de prevenció. Les coses mai passen fins que passen. Estem aquí.
I si l’urbanisme és important, la gestió dels rius també. El Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis, un organisme nascut a Manlleu i, ara, vinculat a la UVic-UCC, ens ajuda a tenir una mirada educada sobre els cursos fluvials. Als que no en sabem els rius ens agraden nets de vegetació. No fa tants anys fins i tot es canalitzaven. Com passa amb un tram del Mèder a Vic o del Ges a Torelló. Malament. La vegetació de ribera no només té un efecte beneficiós sobre la qualitat de l’aigua, sinó que és una aliada per mitigar avingudes. Per tant, escoltem els que en saben. I els que en saben a vegades no són només els que tenen càrrecs, sinó els que saben llegir la natura.
Ho explicava molt bé el malaguanyat naturalista Jaume Sañé. Deia, en una entrevista de Guillem Freixa a EL 9 NOU, que una vegada a Madagascar una dona li explicava que el cicló se li havia endut la casa. Que ell li havia preguntat si la reconstruiria i que la dona li havia respost que no: si el cicló se l’havia emportat és que aquella casa allà no hi havia de ser. I li va demanar que ho expliqués a tothom qui construïa una vegada i una altra en una zona inundable perquè, al final, la natura no és que sigui imprevisible sinó que és previsible. Els meteoròlegs en saben. En Sañé en sabia. I la dona de Madagascar, també.