L’èxit econòmic dels escorxadors i de les sales d’especejament es basa a mantenir un cost de la mà d’obra anormalment baix. Per això es recorre a la immigració, amb baixos salaris i dures condicions laborals

El sector carni, i molt especialment el del porcí, és fràgil. Un gran negoci en els cicles expansius basat en un sector ramader que resulta crucial en algunes comarques catalanes, però rodejat d’incerteses, volatilitat i moltes externalitats negatives. Els riscos sanitaris també són grans, cosa que condiciona preus i caigudes sobtades de les exportacions quan els països tercers es protegeixen. La indústria que se’n deriva, en forma d’escorxadors, sales de desfer i processaments diversos, és la que crea ocupació. Indústries intensives amb mà d’obra que requereixen salaris i condicions molt precàries. Àmbit per als llestos que creen cooperatives de treballadors per evitar que les empreses tinguin una responsabilitat fixada sobre els ocupats i tothom sembli treballador temporal del qual desfer-se al menor contratemps. De manera paral·lela, bona part de les indústries són una estructura patrimonialment buida: molta facturació, escassa estructura i poc sanejades. Així, quan van mal dades, s’obvia qualsevol responsabilitat, es va a la fallida i es torna a començar amb una altra societat. El regne de la despreocupació en el qual, lògicament, els perdedors acostumen a ser els perdedors habituals, gent a més molt vulnerable i amb poca capacitat per fer-se valdre.

Tota la cadena del porcí genera moltes externalitats que si no es resolen la fan escassament sostenible, amb poca aportació de valor, el qual es concentra només en els beneficis percebuts pels promotors al final del procés. Les comarques amb forta concentració ramadera saben del greu problema dels purins, els nitrats i la contaminació dels aqüífers, a més d’unes pudors que tampoc aporten res de bo al territori. Es digui el que es digui, es continua sobreabocant als camps de conreu que justifiquen disposar d’una determinada cabana porcina. Les solucions tecnològiques que haurien de resoldre el problema, llargament anunciades, en realitat ni són tals i tampoc s’han imposat. El purí continua sent un residu, que no un adob, que s’enterra en detriment mediambiental i ecològic, convertit no en un cost productiu sinó en un problema de tots. L’èxit econòmic dels escorxadors i de les sales d’especejament es basa a mantenir un cost de la mà d’obra anormalment baix. Per això es recorre a la immigració, amb baixos salaris, dures condicions laborals i capacitat de fer acordió amb el nombre d’ocupats segons la situació del mercat. Aquí no s’internalitzen els costos socials de tot plegat, les situacions de pobresa que es genera, l’escassa estabilitat dels llocs de treball…

I ara torna la pesta porcina en la seva pitjor versió, l’anomenada africana, que tot i no haver afectat de moment cap granja, ja ha impactat fortament el mercat, tancant-se destinacions importants com la de la Xina, amb la reacció immediata en forma de centenars d’acomiadaments que, en poques setmanes, seran milers i acceleraran la crisi en tot el sector. Que el portador de l’epidèmia sigui un entrepà amb embotit contaminat i que empastifi tota la immensa cabana de senglars de Collserola, si no fos tan tràgic, gairebé seria poètic. Uns animals aquests convertits en consumidors d’escombraries de l’entorn urbà i que es reprodueixen, fruit dels encreuaments amb porcs de granja, en una autèntica plaga incontrolada. Les preocupacions sanitàries resulten justificades, si la pesta salta al sistema estabulat pot resultar econòmicament i socialment brutal. La cabana porcina de Catalunya és equivalent a la de població (vuit milions d’animals) i la indústria que se’n deriva, més important encara, ja que ens hem convertit en l’escorxador de mitja Europa.

Quan hi ha una crisi com aquesta que ha començat, es veuen les costures i les incongruències del sector i l’activitat, les febleses i els elements d’insostenibilitat. Caldria corregir-ho, però no es farà. Quan es torni al cicle expansiu i es recuperin les vendes i els preus es continuarà com sempre s’ha fet, practicant la fugida endavant. Qui haurà pagat el preu real de la crisi serà la baula més feble, els treballadors. Es continuarà dient que el sector agroalimentari ha d’apostar per la innovació, per arribar directament al consumidor final i incorporar més valor en la cadena. Algunes empreses ho han fet i molt bé. La majoria, però, són capses buides que l’única cosa que fan és comercialitzar o bé activitats intensives de mà d’obra basades en una flexibilitat extrema. Quan hi ha pèrdues, se socialitzen.