El preu del futur posthumà que prometen els magnats tecnològics és sotmetre’ns a ells i a la tecnologia

L’emancipació dels processadors és el somni que perseguien la majoria dels tecnòlegs digitals i la variable més important amb què treballen els enginyers més visionaris de Silicon Valley des de fa dues dècades. Implica completar el cercle. Una construcció humana que s’emancipa de la tutela dels seus creadors i esdevé no només autònoma, sinó independent, ja que adquireix la funcionalitat de modificar-se i reprogramar-se. Però, al servei de què i de qui? La qüestió, com a mínim, resulta èticament dubtosa i possiblement disfuncional. S’apel·la al fet que la IA ha de permetre que els processadors siguin ells mateixos els constructors de la seva major eficiència, però més enllà dels perills distòpics, la no introducció de variables humanes en relació amb les màquines resulta, si més no, inquietant. No és una qüestió de futur, sinó d’ara. El trading algorítmic es va imposar en les transaccions borsàries perquè el processador pren decisions que els humans serien incapaços de prendre. Aparentment, és una qüestió de rapidesa i d’una determinació més racional, ja que pot tenir en compte una infinitat de dades. Però, encara que qui utilitza aquests mètodes i tècniques pugui considerar-ho un joc, en realitat els efectes de la presa de decisions mecanitzada poden tenir conseqüències que haurien d’incorporar una mirada, i també un temps, humans. No es consideren les conseqüències extremadament especulatives d’això, i encara menys les repercussions econòmiques i socials que venen darrere de grans inversions i desinversions.

Elon Musk representa més que ningú els nous senyors feudals del capitalisme tecnològic. Dicten normes i regles per damunt dels governs i tenen a les seves mans el control de la humanitat. Hi ha altres senyors, com Peter Thiel, Mark Zuckerberg, Larry Page, Sergei Brin, Sam Altman…, però el més poderós i influent és, sens dubte, el primer. També el més bocamoll, arrogant i perillós. No té cap sentit moral. En una recent i llarga entrevista al prestigiós diari britànic The Economist, l’orgull el supera i ho desencadena tot, i fa evidents els seus deliris i dibuixa, d’una manera molt frívola, un discurs clarament distòpic que no sembla preocupar-lo pels seus efectes. Si fa un temps alertava sobre els perills d’una IA que podia descontrolar-se, ara ja li sembla bé i preveu que aquesta, d’aquí a 10 anys, s’emanciparà del control humà i ens governarà juntament amb la robòtica avançada. Ens vol temptar perquè acceptem aquest futur posthumà, afirmant que la IA crearà una era d’abundància tan sorprenent que ho tindrem tot i en gran quantitat, una mena d’Edèn de l’excés on, fins i tot, el concepte de riquesa i de diners quedarà superat. El preu: ser éssers sotmesos a la tecnologia i, suposo, per damunt de tot, als monarques tecnològics. És el transhumanisme i la singularitat que fa anys que predica l’enginyer en cap de Google, Ray Kurzweil. Afegir funcionalitats humanes als processadors implica crear una humanitat paral·lela en què allò que era estrictament propi dels individus ha estat devaluat per una tecnologia que ja no només transforma la percepció de la realitat, sinó que pretén substituir i millorar el subjecte mitjançant algoritmes que passen a mutar cap a un funcionament que pretén anar molt més enllà del que és mecànic. L’enginyeria, que és el gran proveïdor de metes, prioritats i ideologia de la nostra societat, erigeix un tòtem que se’ns obliga a adorar i a retre-li acatament, al preu de renunciar a ser nosaltres mateixos, a més d’apropar-nos a l’abisme.

Aquesta visió de futur té una part de veritat respecte als reptes ètics i morals que planteja una IA que es desenvolupa i creix de manera geomètrica i que pot tenir –de fet, ja té– efectes molt perversos respecte al coneixement, el control social, l’economia, el treball o la salut. Igual que pot ser un instrument al servei del bé (la medicina), pot ser-ho del mal (control, biaix del coneixement, emancipació perillosa…). Certament, la batalla pel domini de la IA és molt dura dins dels mateixos EUA –cas de Sam Altman–, però també forma part de la pugna geopolítica més rellevant respecte a la Xina i amb una Europa clarament outsider. La capacitat de la Xina va al davant, però Musk no deixa d’evidenciar que en el combat global ell té més trumfos. Starlink, que controla el sistema de satèl·lits i pot decidir com acaben les guerres, o bé SpaceX, que ja s’ha posat al capdavant en la nova era de la conquesta de l’espai, on l’objectiu és la colonització de Mart. Musk no es priva de barrejar tot això amb un discurs contra una Europa que diu que viurà, per culpa de la immigració, una guerra civil en pocs anys, fent una defensa aferrissada del model ultraliberal americà. Fa un discurs ranci i de la dreta més extrema, combinat amb un economicisme consistent a ocupar l’Estat, el qual, en un futur, afirma, només tindrà la funció de repartir xecs a les persones, ja que la tecnologia digital haurà multiplicat la riquesa disponible en un 1000%. Pura bogeria difosa per algú que controla una de les xarxes més influents –X– i disposa de 250 milions de seguidors entregats. Ara, també diu tenir por d’una tecnologia que es pot independitzar i anar contra nosaltres.