La llàgrima del Joker
Per la ràdio s’escolta l’última hora del caos que impera a la ciutat de Gotham. L’Arthur s’està pintant la cara de pallasso per continuar amb la seva feina d’anunciant d’un producte al carrer. Fa un retoc final als llavis. Para i s’observa al mirall. No s’agrada. Es veu massa seriós. Fa un gest d’enfadat i llavors s’obliga a riure. Però no pot. Un pallasso ha de riure sempre, ha de ser feliç i fer contenta la gent i més si s’hi juga el pa en un món en crisi, ple de pobresa i inestabilitat on la precarietat i l’explotació laboral són una terrible pandèmia. Llavors, decideix posar el dit índex de la mà dreta i el de la mà esquerra dins les comissures dels seus llavis. Amunt i avall i un altre cop amunt. Alegre i trist per tornar a forçar-se a fer la ganyota del pallasso content. Aguanta fent força aquesta expressió perquè no és la seva. Ell és un tipus trist, molt trist, que no té cap altra opció que fer de pallasso. Una incoherència cínica, una tortura psíquica constant. És en aquest moment quan li baixa lentament una llàgrima del seu ull dret, quedant-se parada a mitja galta i arrossegant la pintura verda que li envolta els ulls. Ha de viure en aquest món que li ha tocat amb la gent que hi ha i amb les coses que també hi ha i a ell no li agrada. Res. De res. Absolutament res perquè detesta la injustícia i la situació marginal que pateix. S’odia a ell, a la seva mare i el seu passat. Però també el seu present perquè no pot veure el futur per massa insuportable. Es treu amb ràbia els dits de dins la boca sense deixar de mirar-se al mirall. I surt cap al carrer a fer riure la gent mentre fa propaganda amb un cartell.
Todd Phillips, el director de la pel·lícula, és un obsessiu dels primers compassos dels seus films. I per això, Joker prometia crear un moment únic com és el minut amb 10 segons que dura la primera escena. Ja ha entrat a la història dels més impactants inicis cinematogràfics. Meravellós, sublim i immillorable. Aquests segons delicatessen ens volen explicar el que en les dues hores de la pel·lícula desenvolupen sense filtres ni pietat per a ningú. Sobretot per a l’espectador, que surt amb la boca oberta i amb l’ànima rossegada, contradit i confús, dubitatiu en la seva moral i ètica. S’esfondren conceptes rígids que teníem ben argumentats i aquest és l’únic objectiu que es persegueix en el genial traç del guió. La maldat pot ser una opció a la vida quan no tens cap altra sortida.
Joaquin Phoenix (Arthur) i Phillips junts. Un equip destinat a crear una obra mestra com així està essent valorada. La pel·lícula està nominada a 11 Oscars. Phoenix ja ha guanyat el Globus d’Or com a millor actor en drama i és el gran candidat a aixecar l’estatueta, tot i que ell va manifestar en diferents ocasions, fa pocs anys, que “els Oscars són una merda i jo no vull ser una part d’ells”. L’elecció de Phoenix, doncs, no va ser per casualitat. El paper requeria saber què era el dolor, la tristor i la desesperació més profunda, haver viscut a les cavernes de l’ànima i tenir la mort com a companya de viatge. Phoenix tenia aquestes condicions que per un atzar diabòlic havien anat assetjant-lo ja des de ben petit. Sense deixar-lo en pau. Convertint-lo en un rebel impertinent, antisistema, directe, dur, superdotat, inconformista, humil i sobretot un magnífic espècimen resilient de la raça humana on en destaquen la bondat i la generositat propulsada pel seu dolor transformat. Ideal per encarnar els dos personatges.
“A dins de tot ser humà hi ha una ombra”, deia Carl Jung. El costat fosc de la força és dins la genètica humana i l’agressivitat, l’odi, i el ressentiment, companys dels set pecats capitals que ens tempten sovint. L’autocontrol no sempre guanya. La inquietud i la por a la foscor ha fabricat moltes pel·lícules basades en fets reals o de ciència-ficció on l’ombra es fa mestressa i senyora de la persona. Ella també s’enduia, en un altre mite del cinema, Anakin Skywalker a Star Wars. Aquest cop, per simple maldat innata segrestada per l’avarícia. Potser necessitem explicar-nos i advertir-nos del que tots, en menor o major mesura, tenim a dins.
Arthur rep tot tipus de maltractaments. Molts, amagats voluntàriament en el seu inconscient. La burla, la humiliació, la intimidació, l’engany i la pallissa cruel i injustificada que li cau també al començament del film, fa que se senti eternament derrotat. Quan la seva assistent social li comunica que no hi ha prou diners per poder continuar pagant-li la medicació que requereix la seva malaltia mental i que fa dècades que es pren, ell és conscient que, sense aquesta, pot endinsar-se més al seu món obscur i perdre el control ensorrant-se. Cuidar una mare malalta i viure en un suburbi marginat, en un pis vell que cau a trossos, sense amics i sense amor, reflecteix el patiment dels ciutadans de Gotham menys uns pocs rics. Entre ells, un milionari pedant i narcisista que es vol presentar per alcalde però que acaba assassinat juntament amb la seva dona en un carreró obscur i pestilent de mala mort mentre el seu fill, petit i en estat de xoc, contempla el crim i promet fer-se Batman de gran per venjar-se posant al seu lloc a tots els malvats.
El riure descontrolat, histriònic, inapropiat i malaltís d’Arthur és a causa del seu trastorn neurològic aparegut per les brutals pallisses que rebia del seu padrastre quan era infant. El riure deteriora la seva imatge generant por o ràbia als seus conciutadans. L’aïlla i el fa encara més víctima, diana fàcil. Un dia, de sobte, aprèn a defensar-se dels atacs que rep aprofitant el que té a les mans i així comença un dia a matar. A matar per defensar-se, però sense voler matar. Sorprès d’ell mateix, penedint-se’n, amagant-se i fugint com les rates de Gotham. La falta de les seves pastilles li van obrint la ment, el treuen de la letargia i el tornen a fer conscient de la seva desgraciada vida. Però també descobreix unes sensacions noves que li dibuixen noves oportunitats, amb una nova manera de veure el món i de lluitar. Neix un nou personatge i aquest sí que li agrada. I l’ha de potenciar. Comença a no tenir por, a actuar per impulsos, a tenir un humor retorçat, a tastar el gust de la venjança i a ser capaç de decidir si vol ser un pallasso o un psicòpata en cada acció. Es prova a si mateix en cada acció. La foscor i la maldat van apareixent alhora que els colors vesteixen el seu cos i la seva cara. Però no marxa la llàgrima de color verd que va caure un dia mentre es pintava. Es desfoga, es treu la repressió, s’allibera i respira. Balla amb les escales i per les escales, i riu, riu per primer cop. I és un riure vertader, aquest sí. I es passeja content de poder, per fi, començar a fer justícia. La que a ell li ha mancat sempre. I a molta gent també. Ara se l’agafarà quan ho consideri oportú. Un malvat pot tenir també bons sentiments i escollir les seves víctimes i així ho fa. Seran condemnades només les que li han fet mal. Ens explicarà el qui, el quan i el perquè dels seus actes. Gaudeix d’ell, puja l’autoestima. La que potser mai havia tingut i ara sí. El pallasso del crim, l’arlequí de l’odi, el nou boig de colors amb vestit de gala és aclamat i venerat pel seu poble adormit i oprimit, per la seva gent, pels seus patidors. Se sumen a la seva causa perquè en ell hi ha l’última esperança. És el nou líder que planta els colors davant la foscor de la ciutat, davant del poder impagable dels diners. Ell comença la revolució dels pallassos tristos que volen riure i es presenta al món davant el programa de televisió més famós de Gotham. Allà s’inaugura la seva cerimònia més macabra i ens diu qui és i per què i cap on anirà. Arthur passa a autoproclamar-se Joker. Mai més tornarà aquella persona turmentada i antisocial, torturada en l’ànima i en cos. El Joker l’ha creat la societat, no ha nascut Joker. I l’Arthur s’amagarà fortament darrere del Joker, com a escut, com a façana per evitar que algun dia torni el patiment.
I sobre la llàgrima vessada, de color verd, Phoenix va sorprendre Phillips i a tot l’equip de la pel·lícula perquè no estava en el guió. Era pur sentiment de qui se sent també Arthur. De qui ha sigut Arthur. Com tantes persones que volten per la vida. Phoenix potser també s’ha alliberat de bona part del seu passat transformant-se en Joker. O potser només s’ha desfogat. Moltes persones voldrien aconseguir-ho per recuperar la dignitat, el somriure i sobretot, per tenir un futur. Molta gent és Arthur, molta Joker i tots ho podem arribar a ser o hem set un dels dos, amb molts matisos i graus de la paleta de colors que separen la bondat de la maldat, tot depenent de com ens vagi la vida i de la nostra personalitat.
La improvisació de la llàgrima i de moltes de les millors escenes del film fan de la pel·lícula una oda poètica, una obra d’art. Una sacsejada moral de proporcions colossals.