Hi ha un moment que la mandra supina es converteix en una riuada imparable de plaer

Sap que els 60 minuts al dia de què disposa per a ella sola –a tot estirar seran 90– se li estan evaporant sense que hi pugui fer res. Sí que s’ha plantejat posar-hi remei, com ara moure una mica una cama, i després l’altra, com si aprengués de nou a caminar, però és com aquell malson en què el cos se’t torna de formigó i, encara que necessitis escapar d’un perill imminent, estàs paralitzat. Així que definitivament no es pot moure. És una qüestió física. La calor no hi ajuda: el més saludable ara mateix és estar davant del ventilador. Ho ha sentit a les notícies. No admetrà que parlaven dels jubilats i els malalts. La llista que es va fer al mòbil la setmana abans de vacances –sí, va fer una llista de tot el que havia de fer– està intacta: no ha complert ni un punt. Els llibres estan per començar, i això que la tria era impecable: unes memòries de l’exili, la novel·la de la qual tothom parla i un clàssic curt. Eren els mínims que s’exigia, un llibre per setmana. Però els remordiments també se li van fonent com els ànims i aviat han regalimat coixinera avall. Llavors es diu que, ja que no es pot moure, potser pot dedicar l’estona a pensar. I comença a rumiar què farà quan l’efecte narcolèptic de la calor i la digestió se li hagi alleugerit. Això vol dir que suma mentalment nous punts a la llista que encara no ha començat a tatxar. També pensa què faria si tingués temps, obviant el fet que, mentre maquina, està perdent l’escàs temps que té. Veuria la nova de Tarantino: ha de ser bona. Com que té el mòbil a mà, aprofita per fer un repàs d’Instagram i Twitter. Va avall, avall, avall, i tot li sembla dit i repetit, troba tothom pesat i egòlatra, i res no és prou interessant per reanimar-li el cervell. No sabria determinar quan, però hi ha un moment que la resistència aixeca les comportes i la mandra supina es converteix en una riuada imparable de plaer que envaeix cada racó, com una inspiració conscient de les que es fan a ioga: nota com se li desinflen els músculs mil·límetre a mil·límetre fins a la punta del dit gros del peu. Li baixen les pulsacions. Pesa més. S’imagina la marca de la seva silueta enfonsada sobre el llit, com si hagués caigut d’un setè pis, xof. Es veu dibuixada amb pintura negra sobre el matalàs com en un capítol de CSI. Una vegada va llegir que l’activitat física genera endorfines, dopamina i serotonina; les hormones de la felicitat. Li sembla que a ella se li acaben d’activar totes sense fer res. En diuen el flow. L’ha notat. I li agrada. Abraça l’embriaguesa dolça dels segons abans de caure a l’abisme i es diu que tot el que havia de fer, en realitat, ja ho farà després. I que justament ara, aquest, pot ser el millor moment del dia. Un altar per a qui va inventar la migdiada.

Hi ha un moment que la mandra supina es converteix en una riuada imparable de plaer

La migdiada