En realitat, estem davant de plantejaments força diferents del totalitarisme dels anys trenta, encara que utilitzin de vegades la simbologia i la mística o els cants d’aquells

El Partit Popular Europeu acaba de donar llum verda i reconeixement a l’aliança de l’extrema dreta italiana. El conservadorisme continental obre la porta així a que la dreta i l’extrema dreta cooperin per recuperar el poder allà d’on no en gaudeixen. Una bona notícia per al Partit Popular i Vox a Espanya, no sé si tant pel manteniment dels valors democràtics. Haurem de conviure amb les noves formes que pren l’extrema dreta, així com amb una certa convergència amb una dreta tradicional que no està disposada a mantenir cap cordó sanitari amb les seves formulacions més extremes, altrament dites feixistes. De tota manera, el concepte de feixisme utilitzat com a substantiu o com a adjectiu per definir les noves dretes radicals ha quedat obsolet i resulta imprecís, ja que en la versió actual no són totalitàries, antidemocràtiques, violentes o militaristes. És cert que hi ha molts matisos al camp d’aquestes vies polítiques. A la mateixa Itàlia, bressol del feixisme originari, hi conviuen com a mínim tres grans opcions a la part més destra de l’arc polític: Forza Italia, de Silvio Berlusconi; la Lega, de Matteo Salvini i, finalment, els Fratelli d’Itàlia, de Giorgia Meloni. Tots ells, per la seva forma d’acció política, es poden ubicar dins de la dreta populista, però en cap cas no són feixistes en sentit estricte. Potser Meloni s’assembla més al feixisme per la seva capacitat de constituir un moviment dins del qual els desarrapats tenen un gran paper, però entre els seus objectius no s’entreveu la construcció d’un estat totalitari, la liquidació del sistema democràtic, o bé l’establiment d’una economia dirigida dins un estat corporatiu. A França, el Front Nacional tenia als seus orígens un plantejament d’extrema dreta més clàssica, però el gir que li va donar Marine Le Pen ja fa un parell de dècades, va deixar enrere els plantejaments més durs i les ínfules totalitàries estrictes. El mateix valdria per a Vox a Espanya, i fins i tot per al Fidesz d’Orbán que governa Hongria. Hi ha qui recorre al concepte de neofeixisme per definir-los, però això implicaria que estem davant d’una actualització formal de la versió originària. En realitat, estem davant de plantejaments força diferents del totalitarisme dels anys trenta, encara que utilitzin de vegades la simbologia i la mística o els cants d’aquells. Els nous moviments de la dreta radical tenen una relació diferent, tant amb la violència com amb la democràcia. La seva defensa del poble contra les elits no implica voler crear un ordre nou. Més aviat, disciplinar l’existent i servir de maniobra de distracció dels fonaments dels problemes actuals. L’ús de la violència no és el seu leitmotiv ni un element cohesionador, com tampoc l’establiment d’un règim polític nou que desplaci el sistema democràtic. Són partidaris d’una democràcia il·liberal, com ho va definir de manera precisa l’hongarès Viktor Orbán, reajustant els papers a la divisió de poders i establint una preeminència clara del poder executiu. Malgrat l’euroescepticisme, no sembla que entre els seus objectius figuri el dinamitar la Unió Europea, malgrat les seves crítiques i les implicacions polítiques amb un Vladimir Putin que, aquest sí, aspira a debilitar la unitat europea a través del paper d’aquests partits. Pràcticament tots ells són partidaris de mantenir-se a l’euro i només una crisi econòmica de molta envergadura els podria fer prendre l’argument de l’abandó com a element de cohesió dels sectors més exclosos en el marc de la dinàmica de polaritat extrema en què s’opera. L’extrema dreta actual no és un producte estrictament ideològic. El feixisme sí que ho era. Tenia un pensament i un imaginari utòpic lligat a la creació d’un home nou, la lluita contra l’enemic comunista i l’objectiu d’assolir la grandesa nacional. Els actuals extremistes, només tenen una estratègia d’ocupació del poder. La dreta extrema actual és una reacció al buit de representació de les classes subalternes, la recollida de malestars i irritacions diverses entre una població desarrelada i enfrontada a un futur extremadament incert en aquest segle i que entén que va resultar la perdedora de la globalització econòmica i no se sent gens reflectida a les batalles culturals i identitàries que té plantejada l’esquerra. D’aquí que els exasperin certs extrems de la lluita feminista, la posada en qüestió dels gèneres binaris, els temes mediambientals o l’excés de correcció política. Aquesta extrema dreta, més que representar-los i proposar-los un nou futur, els permet un desfogament. Aquests plantejaments tenen un contingut ideològic fluctuant i inestable, sovint incoherent, on es barregen filosofies polítiques en contradicció oberta. Això es veu clar al Front Nacional francès, on des dels seus orígens conviuen els nostàlgics de Vichy, catòlics integristes, poujadistes, colonialistes, nacionalistes, comunistes desencantats, xenòfobs… Tots els desarrelaments i ressentiments possibles.

En realitat, estem davant de plantejaments força diferents del totalitarisme dels anys trenta, encara que utilitzin de vegades la simbologia i la mística o els cants d’aquells

La nova extrema dreta