Algunes amigues m'han comentat que elles tenen trucs per evitar que la parella es dispersi

La solitud no desitjada és trista. La probabilitat de no perdre mai la parella és remota. El fenomen costa d’entendre, però és inexorable: un dia entren tots dos a la dutxa, i en surt un de sol. Què se n’ha fet de l’altre? Misteri. Si per una raó o altra la residència d’un i altre es reparteix entre dos domicilis, la possibilitat que un es quedi a la dels dies laborables i l’altre vagi a petar a la dels caps de setmana és ben real. La reacció social ho fa més punyent. Tot plegat seria més fàcil si hi hagués una certa tolerància al canvi de parella. Ara, per algun motiu que se m’escapa, i que no veig gens espiritual, em sembla que la cosa estaria mal vista. Però, ben mirat, ¿voleu dir que la gent se n’adonaria, que hom ha canviat d’acompanyant? Només cal que la nova parella s’assembli una mica a l’anterior; que tingui el mateix color de pell i que els motius decoratius no siguin escandalosament diferents, i em sembla que es podria donar gat per llebre sense gaires entrebancs. A l’hivern és més fàcil. Ben abrigats de dalt a baix, el personal no es fixa en aquestes bagatel·les A l’hivern és més fàcil. Ben abrigats de dalt a baix, el personal no es fixa en aquestes bagatel·les. El més important és anar ben calçats i no fer un mal pas; les relliscades no perdonen. A l’estiu, reconec que la cosa és més delicada; ensenyar les cames té el seu perill, els vilatans ens repassem els uns als altres de dalt a baix i no tothom perdona les frivolitats. Tan bonic que serien els aparellaments asimètrics, imaginatius i variats. Algunes amigues m’han comentat que elles tenen trucs per evitar que la parella es dispersi; però mai no m’han volgut explicar en què consisteixen aquests recursos. Hi ha moments que em sembla impossible lligar curt al company de fatigues i de suors... Per combatre la solitud no desitjada, en alguns llogarrets han organitzat fires veïnals; tots els solitaris tenen ocasió de veure’s, comparar-se, triar i remenar. Se m’acut que una cosa semblant es podria fer per internet. Tothom exposa les seves gràcies, penja les fotos que més l’afavoreixen, i observa la reacció dels mercats. Si hi ha una mica de sort, oferents i demandants es poden posar d’acord, i qui sap si això pot ser el començament d’una llarga amistat. O d’un aparellament definitiu. Això dels mitjons és un gran invent. Però qui rellamps va decretar que havien d’anar de dos en dos, ben idèntics, i amb simetries perfectes? És hora de donar un cop de puny a la taula, trencar motlles i fer la revolució. Aquesta primavera, si el de la dreta és blau, el de l’esquerra, vermell; si un és ratllat, l’altre ha de tenir rombes. I a qui no li agradi, que el bombin.

Algunes amigues m'han comentat que elles tenen trucs per evitar que la parella es dispersi

La parella