Hi ha un problema de credibilitat en les formes i en el fons, on lògicament els nombrosos casos de corrupció, conflictes d’interessos i portes giratòries no han ajudat

Estem en un món en què la política i els polítics atrauen les ires d’una ciutadania humiliada, defraudada i sense propòsit ni sentit de col·lectivitat. S’ha imposat l’actitud postpolítica o antipolítica com es reflecteix amb l’ascens imparable de les extremes dretes, que tenen el seu millor ecosistema en la polarització extrema i l’ús d’un llenguatge desfermat, tot proposant-se com els redemptors davant unes classes mitjanes atemorides i uns sectors populars que se senten abandonats. En realitat, però, no hi ha política si entenem aquesta com l’espai de plantejament i resolució dels grans reptes i conflictes, com l’àmbit en el qual es donen curs a les prioritats estratègiques del que és col·lectiu, en detriment de la immediatesa del que és purament individual. El món del comerç, la producció i les finances globalitzades tenen moltes dificultats per casar amb un món polític preferentment institucionalitzat en l’àmbit geogràfic i mental dels estats nació. Els grans temes que té la humanitat confosa tenen un abast que excedeix en molt les possibilitats de resolució dels estats, i no s’ha desenvolupat un sistema de governança global adequat per assumir els reptes de l’escalfament global, els grans conflictes bèl·lics que més enllà dels seus formalismes tenen el seu punt d’arrencada en la desigualtat o l’establiment de sistemes fiscals harmonitzats i que evitin la competència deslleial en el moment de deixar de pagar impostos. La impotència de les Nacions Unides amb relació a Gaza n’és una bona evidència. La política institucionalitzada s’ha resignat a ser un déu menor, fins i tot havent incorporat les maneres tan poc amables que hi predominen. Com més falta ens fa la política i els lideratges eloqüents, més és fora de la realitat i els bons dirigents encara més estranys. La crisi de la política és prèvia i va més enllà del descontentament i frustració que pot haver generat la crisi econòmica i la seva llarga repercussió. Hi ha un problema de credibilitat en les formes i en el fons, on lògicament els nombrosos casos de corrupció, conflictes d’interessos i portes giratòries no han ajudat. Com tampoc ajuda la percepció que el discurs més antiestatista de les elits va lligat al fet que l’estat protegeixi i doni aixopluc als seus interessos. O com els guanys particulars es tornen en socialització de les pèrdues, assumides, i això no deixa de ser una ironia, amb els ingressos fiscals provinents majorment de les rendes del treball, en una mena de redistribució de riquesa en sentit invers a la que semblaria lògica. Fa temps que vam començar a anar cedint en els nostres drets de sobirania ciutadana amb la compensació d’anar adquirint un paper de consumidors compulsius, no perquè la nostra renda ho fes possible, com per la trampa d’una insostenible facilitat per a l’endeutament. La profunda crisi dels sistemes i de la cultura democràtica no és passatgera. Els efectes del capitalisme cognitiu i financer fonamentat en grans monopolis tecnològics ha tingut efectes econòmics i socials insuportables. Alguns dígits en positiu en el PIB no ens evitaran de ser al final d’una època i haver de canviar el paradigma de referència. El creixement econòmic en termes antics ens evitarà la nostra progressiva deriva cap a la precarietat i la pobresa. Recuperar la noció de ciutadania, rescatar l’orgull i la voluntat d’exercir com a tals, semblaria un bon inici per tornar a situar les coses allà d’on mai haurien hagut de sortir. Una ciutadania repolititzada i reempoderada que assumeixi unes dosis d’autocrítica i d’error. Com ha escrit David Harvey, “les idees tenen conseqüències i les equivocades poden tenir conseqüències devastadores”. El món a què hem anat a parar no és el resultat de l’acció conspirativa dels plutòcrates de l’1%, ni que el món sigui governat exclusivament per les corporacions. Determinades hegemonies s’han assolit de manera escrupolosament democràtica. Tot i que les responsabilitats sobre la desraó a què hem arribat no es puguin repartir de manera igualitària entre la ciutadania i les elits econòmiques i polítiques, entre la població i l’establishment dominant. Certament, hi ha errors compartits. Els ciutadans ens equivoquem sovint, optem en l’àmbit polític i econòmic amb una certa frivolitat, i estem lluny que les nostres opcions responguin a la racionalitat, ni tan sols als nostres interessos. De fet, sovint ens inclinem per una ficció sobre el que més ens convé. Pot semblar una boutade, però votar és un acte eminentment polític del qual es deriven conseqüències. Algunes apostes poden comportar menor benestar econòmic i molta major conflictivitat política i social. No és temps, encara, de lamentacions, però sí d’afrontar la política i el nostre futur amb una nova actitud.

Hi ha un problema de credibilitat en les formes i en el fons, on lògicament els nombrosos casos de corrupció, conflictes d’interessos i portes giratòries no han ajudat

La política com a frustració