Habitem una monarquia absoluta universal en la qual ens anem acomodant a estar pendents de la darrera dèria infantiloide d'un personatge patètic

Una de les maneres descarnades d’exercir el poder és la de generar por entre aquells que es volen dominar, siguin aquestes persones o bé països. Una de les formes més efectives que té el terror per mostrar-se i exercir-se és el de la imprevisibilitat. No tenir cap seguretat de si seràs acusat o reprimit i que no calgui cap motivació perquè et caigui al damunt la brutalitat del poder amb excuses impensables. Stalin, als anys més crus del sistema soviètic, era un mestre en això. Por de ser denunciat, a atraure la mirada dels inquisidors o que els mateixos familiars o amics et denunciessin per guanyar-se la indulgència del règim. No es requeria cap causa ni prova formal per ser detingut o imputat, podia donar-se perquè sí, per atzar, per casualitat, per la mala llet d’algú o el desig d’algun funcionari de fer punts. Milions de persones van acabar al Gulag i molts van ser torturats o bé van desaparèixer. El conjunt de la societat soviètica vivia atemorida, intentant passar desapercebuda, sense normes ni garanties a les quals acollir-se. Si al fet inesperat hi afegeixes una brutalitat fora de tota mesura, el mecanisme d’espant funciona encara millor. La violència arbitrària actua com un gran somnífer de cara a sostraure tota noció de llibertat, pura supervivència. El nazisme alemany va funcionar també amb aquesta lògica. Qualsevol, per qualsevol cosa o per res, podia ser detingut i entrava en un mecanisme kafkià que el podia portar a ser brutalment torturat o bé a la seva desaparició física. Tothom prenia nota del que, un altre dia, li podia passar a ell. Aquesta manera de fer ha tornat de la mà de Donald Trump, i ho ha fet en l’exercici del poder dins els Estats Units com també imposant-ho en les relacions internacionals. La clau és l’absència de normes, mentre el dret queda emmanillat. Tot és possible i al magnat li agrada molt jugar amb l’efecte sorpresa, tot canviant constantment de discurs i de focus. Mentre el món critica les seves ocurrències i sortides de to, ell ja en fa de noves i imprevistes. Es tracta d’estar sempre a l’aparador i de manera clau per a un narcisista com ell, que només es parli de la seva figura. Des de fa un any, en la comunicació, les anàlisis o les tertúlies de tota mena, les accions cridaneres de Trump hi tenen el monopoli. Ha creat una barreja d’expectativa, temor, incertesa i molt espectacle. La raó, l’anàlisi, el diàleg o la controvèrsia civilitzada han desaparegut. Fins i tot hi ha qui això li agrada. Habitem una mena de nova monarquia absoluta d’abast universal en la qual ens anem acomodant a estar pendents de la darrera dèria infantiloide d’un personatge patètic, però que està liquidant el marc i els valors coneguts i ens situa en un espai absolutament imprevisible. L’única certesa que ens queda és que només compten l’amenaça i l’ús de la força com a raó última de tot. El problema principal és que acabem per assumir aquest canvi amb normalitat, com la nova normalitat. Certament, estem perplexos, bloquejats, però a Europa li correspon reaccionar en la defensa dels valors que l’han distingit i que li han donat sentit. Intentar apaivagar el monstre fent actes de submissió no serveix per a res; si de cas, perquè et menystingui encara més. Toca reaccionar, actuar amb conseqüència amb relació a una potència amiga que ha deixat de ser-ho. La declinació econòmica, tecnològica, política, cultural i militar dels Estats Units no ens pot fer esperar una era post-Trump que ens torni a una normalitat perduda i com si l’actual presidència hagués estat un lapse accidental. L’Amèrica que dirigia, amb tots els defectes i limitacions que es vulgui, el bloc occidental basat en la llibertat i els valors democràtics ja no tornarà. A Europa li toca independitzar-se, matar el pare, i tot confrontant-se amb les agressions americanes, construir la seva pròpia via en tots els àmbits, també en defensa i seguretat. El Canadà, país agredit verbalment per la retòrica trumpista, els seus aranzels i pretensions annexionadores ja fa dies que ha reaccionat. En una magnífica intervenció al Fòrum de Davos, el seu primer ministre ha afirmat una cosa clau: no podem continuar actuant com si hi hagués regles i normes, quan aquestes la primera potència ha demostrat que ja no les respecta i han deixat d’existir. Cal actuar amb conseqüència, denunciant, emancipant i, si cal, confrontant. En aquests moments, els Estats Units s’han convertit en una potència totalitària, violenta, agressiva i neocolonitzadora. Les bandes paramilitars es mouen pel país creant inseguretat a una bona part dels seus ciutadans i movent-se en la més estricta arbitrarietat. El país no és ni tornarà a ser cap model. Com més aviat ho assumim, millor.

Habitem una monarquia absoluta universal en la qual ens anem acomodant a estar pendents de la darrera dèria infantiloide d'un personatge patètic

La política del terror