Les generacions de després de 1945 es van acostumar a la seguretat, el benestar, el consum i la progressió social

Tota societat i tot individu senten i se li manifesten múltiples formes de por. Però potser mai com ara la por inquieta i condiciona els grups socials intermedis i determina el seu comportament social i les seves actituds polítiques. D’entrada per una qüestió de lògica. Pateixen por aquells que tenen alguna cosa a perdre. Les classes mitjanes creixen i es consoliden al món occidental especialment durant les tres dècades glorioses de l’estat de benestar. Si el conflicte de classes havia estat molt aspre en els primers quaranta anys del segle XX, després d’una guerra que havia deixat més de cinquanta milions de morts i havia donat lloc a desraons com l’Holocaust, s’imposava un cert arranjament entre capital i treball. La por inherent a la incertesa del demà quedava mitigada per les seguretats que l’estat s’encarregava de proporcionar. De passada, es desarmava la classe obrera clàssica i el seu sentit de pertinença com a grup, reforçant l’ascensor social i un nou sentit de pertinença a un grup heterogeni en progrés. La societat ja no venia definida per la polaritat entre grups socials antagònics sinó pels sectors intermedis d’empleats, professionals i autònoms els quals, en una feliç definició dels sociòlegs Ulrike Berger i Claus Offe, constituïen una “no-classe”. Les generacions occidentals de després del 1945 no coneixerien el totalitarisme ni la guerra. S’acostumarien a la seguretat, el benestar, els drets, el consum i la progressió social. L’horitzó resultava expansiu i l’esdevenidor un escenari on actuar i triomfar.

Una classe mitjana que s’anirà definint cada cop més en un sentit aspiracional que no pas per nivells de renda o funcions en el procés productiu que es puguin considerar homogènies. Una diversitat d’ocupacions, ingressos i cultures cadascuna de les quals compta amb els seus objectius i que ha de gestionar un bon catàleg de frustracions i pors. Estem parlant de tècnics amb diversos nivells de qualificació, de funcionaris de diversos estrats de comandament i de responsabilitat, als treballadors d’un cert nivell de les finances i de les empreses tecnològiques. També empleats de la sanitat i l’ensenyament, professionals liberals i també treballadors autònoms actius en el sentit que tenia aquest terme abans de la uberització, la gig economy i les cooperatives de treballadors subcontractades per les grans empreses. Un conglomerat social que va fer sentir cada vegada més la seva veu com a electors que es consideraven estabilitzadors per la seva tendència a la moderació que es creu inherent a tenir una mica de patrimoni i als quals s’anava orientant la publicitat de béns de consum de llarga durada. La classe majoritària de la societat, que determina tendències i que se sent el subjecte de referència dels governants, ja que forma el gruix de “l’opinió pública”.

Però a partir de la nova lògica que va imposar la globalització econòmica, accentuada per les crisis del 2008, aquesta és una classe que ha patit un profund procés de transformació i de pèrdua d’efectius, alhora que veu desaparèixer les seguretats aparentment eternes construïdes als anys d’expansió de les polítiques keynesianes. Noves pors, nous temors noves vulnerabilitats. Visió de l’abisme del desclassament.

Resulta paradoxal que un grup social que continua essent privilegiat respecte a bona part d’una societat on avança el terreny de la precarietat i l’exclusió, se sent alhora tan fràgil i vulnerable, la qual cosa el porta a la presa de postures extremes, redemptores i histèriques en política. S’ha acabat formar part de la centralitat política, de bascular entre ofertes moderades per facilitar l’alternança. Radicalitat, cridòria i refugi identitari.

Els diferents populismes les acullen en els seus braços i els proporcionen un fals horitzó d’emancipació. Les classes mitjanes esdevenen aparentment revolucionàries a través de propostes que són extremadament reaccionàries. El que fa el demagog justament és utilitzar i intensificar la por de la gent i proporcionar un boc expiatori al qual culpabilitzar i que serveixi per exorcitzar els dimonis particulars. Per al populista, la por és elevada a categoria que permet discernir el verídic del que és fal·laç. Es tracta de definir dos camps antagònics alineant el grup social temorós i vulnerable davant d’un altre grup social associat al domini, la corrupció o l’engany, culpable de la seva frustració. Com explica el sociòleg alemany Heiz Bude, “la por torna als homes dependents de seductors, de mentors i de jugadors. Qui és mogut per la por evita el que és desagradable, renega del que és real i es perd el possible”.