El control sobre els ciutadans, ja sigui majoritàriament pels interessos comercials i de dades de les plataformes, ja sigui per la voracitat observadora que en nom de la seguretat practiquen els governs, a dia d’avui és gairebé absolut

En nom del control de la pandèmia del coronavirus se’ns reclama que renunciem ja del tot a la nostra privacitat. S’exigeix poder-nos rastrejar continuadament i exhaustivament per saber les nostres interaccions i contactes. Ho acceptarem sense queixar-nos, i no serà un recurs excepcional i temporal, sinó que ja quedarà. Les llibertats a les quals es renuncia, mai es recuperen, almenys no del tot. I és que la capacitat de monitorització i control sobre les nostres vides que permeten la multitud de traces que deixem a internet i en l’abundància de sensors, propis o estranys, als quals estem exposats és immensa i en gran part en som poc conscients i, de fet, li donem escassa importància. Però la té. El control sobre els ciutadans, ja sigui majoritàriament pels interessos comercials i de dades de les plataformes, ja sigui per la voracitat observadora que en nom de la seguretat practiquen els governs, a dia d’avui és gairebé absolut. La històrica especulació del filòsof Jeremy Bentham sobre una presó en la qual el presoner estaria sempre sota la mirada del vigilant ja s’ha materialitzat amb el triomf definitiu de les tecnologies digitals de la informació. El problema és que els individus en estat de vigilància perden no només la privacitat, sinó també una bona part de la seva llibertat. I es comporten de forma diferent quan se senten sempre ocupant un immens aparador, davant del qual no se sap gaire bé qui hi ha. Michel Foucault, considerava que la tasca de l’Estat modern era reduir la necessitat de vigilància creant uns ciutadans que estiguessin sempre vigilant-se els uns als altres. El filòsof francès no va conèixer el món digital, però va intuir que el control de la pròpia societat sobre ella mateixa descarregaria a l’Estat de tal obligació. En lloc de transparència i aperturisme, internet està creant un panòptic de serveis de recopilació d’informació i vigilància que se sosté sobre una cultura egocèntrica basada en dos elements: el voyeurisme i el narcisisme. La vigilància és el model de negoci d’internet. Es tracta de millorar la tecnologia contínuament per recopilar més dades sobre nosaltres i desenvolupar algoritmes més eficaços per tractar les macrodades de tal manera que tinguin més interès comercial i publicitari i, també, puguin ser utilitzades per instàncies governamentals per qüestions de seguretat. Cada dia se sap molt més de nosaltres, en la mesura que aquest sigui un terreny que no es reguli. La pèrdua de sentit de la privacitat acaba per tenir efectes sobre la nostra llibertat d’expressió; és una condició indispensable. Les nostres interaccions a internet estan plenes de mecanismes perquè no puguem abandonar mai els llocs visitats i per acabar com a ostatges de les seves pretensions i la seva mirada. No deixa de ser curiós que s’anomenin amb l’apel·latiu afectuós de cookies, el que són instruments d’espionatge. Malgrat el nom, no són bondadosos. Resulten un mecanisme extraordinàriament pervers de liquidació de la nostra privacitat i per ser convertits en una mercaderia. És extremadament grotesc que alguna cosa així pugui haver estat legalitzada. Es pot viure en democràcia sense privacitat? La pregunta és pertinent. Els sistemes democràtics s’han sustentat i han gaudit d’una certa salut en la mesura que distingia clarament l’espai públic de l’espai privat, la sociabilitat de la intimitat. Ens conformem com a persones i desenvolupem una part substancial de la nostra vida en l’àmbit reservat d’allò particular i íntim, a partir del qual decidíem aquells aspectes que compartíem amb els nostres conciutadans, així com la forma i l’àmbit en què ho volem fer. El que és comú esdevenia sòlid, en la mesura que estava constituït per allò que les persones, lliurement, desitjàvem compartir. L’esborrat dels contorns entre allò personal i allò col·lectiu, el compartit i el mateix ens deixa amb una certa nuesa davant la mirada contínua dels altres. No genera condicions per major seguretat i confiança, sinó per a una més gran vulnerabilitat i neguit. El desenvolupament de la biomètrica permet en aquest moment un control absolut, a partir del reconeixement facial, del moviment de les persones en l’espai públic. Resulta preocupant l’ús a gran escala que estan fent i faran encara més els governs en nom de la seguretat. Un sistema de control que estan desenvolupant empreses privades, encara que sigui per encàrrecs públics. La Xina és l’exemple més avançat de tot això. Control absolut i carnet per punts per imposar comportaments cívics. L’autoritarisme i el totalitarisme acaben per ser cosins-germans.

El control sobre els ciutadans, ja sigui majoritàriament pels interessos comercials i de dades de les plataformes, ja sigui per la voracitat observadora que en nom de la seguretat practiquen els governs, a dia d’avui és gairebé absolut

La societat del control