El nostre entorn habitual ens cau a sobre. La maleta de viatge s’ha convertit en una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi

Encara que les limitacions de la pandèmia ens van contenir durant un temps, ens hem tornat a entregar al moviment compulsiu. Vivim a l’edat del turisme. Si alguna cosa defineix el nostre món és la profusió del viatge, de l’aleteig continu. És una actitud. Desplaçar-se, conèixer entorns diferents, ja no és una cosa associada únicament a les classes dominants, a les elits, sinó que ha esdevingut característica comuna i transversal del nostre temps. S’ha erigit com un dret inalienable de qualsevol segment social. Hi ha nínxols i preus per a tots, perquè la democratització de la pràctica turística i viatgera no signifiqui la superació de les diferències de classe, que tampoc no és això. El nostre és un món caracteritzat pel desplaçament i l’acceleració. No sempre ha estat així. Durant la major part de la història de la humanitat els dies se succeïen tranquils, pràcticament idèntics als anteriors, i els cicles de la natura i de les estacions es repetien sense fi. Fins a la revolució industrial i la introducció del ferrocarril, la majoria de persones no coneixien durant la seva vida més enllà d’un entorn immediat que es projectava en poques llegües. Fora del territori propi, regnava allò desconegut i els temors i inseguretats no abonaven l’esperit d’aventura i l’atracció pel diferent. En el món industrial, la ciutat com a epicentre del món, es va activar la novetat i l’esperit del desplaçament. El món se’ns aproximava, s’anava aplanant, i també s’ampliava el seu coneixement. El nou nomadisme que ens porta a tenir una pulsió d’acció contínua i de canvi constant s’inicia a la segona part del segle XX, però arriba al paroxisme a les dues dècades del segle actual. Més que una necessitat inherent a un món global, interdependent i hipercomunicat, s’ha establert com una cultura, un estat d’ànim, un hàbit fixat en el comportament. Viatgem i ens movem per feina, evidentment, però sobretot perquè som incapaços d’establir-nos constantment enlloc. El nostre entorn habitual ens cau a sobre. La maleta de viatge s’ha convertit en una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi. Els motius que ens indueixen al desplaçament són múltiples i de molt divers calat, a més de superposats, i fins i tot entrant en contradicció. Oci, vacances, descans, avorriment, atracció pel viatge, notincresafer, gaudi cultural, fer fotografies, conèixer gent… El viatge adopta, també, múltiples formes: de parella, familiar, cultiu de la solitud, amb amics, en grup organitzat… Tot això i molt més forma part ja del concepte de turisme, una activitat que ens defineix com a societat i que conforma una de les indústries més importants a múltiples països, amb una significació que va més enllà del 10% del PIB mundial i que ocupa de manera directa més de 300 milions de treballadors. I és que en el concepte de turisme han acabat confluint dimensions de la nostra vida que fins fa poc tenien perfils propis i diferenciats. Encara que el purisme elitista continua diferenciant clarament entre viatjar i fer el turista, en realitat el terme de turisme prové de tour, que implica desplaçament, viatge per a solaç, esbarjo i coneixement. Quan els costos limitaven les possibilitats d’anar a una altra part a la majoria de la població, el viatge era una cosa imaginada, somniada, estrictament preparada i que es realitzava, com a molt, una vegada a l’any aprofitant el període de vacances. El viatge sempre ha tingut connotacions de singularitat, d’excepció, quelcom que transcendeix la nostra cultura habitual i el coneixement que posseïm. Evoca el descobriment, la relació i la revelació del que és diferent, ja sigui en el seu vessant cultural, patrimonial, urbà o paisatgístic. Aquest caràcter especial, espaiat en el temps i en què la preparació tenia tanta o més importància que el seu desenvolupament, va mudar de manera significativa a les albors del segle passat i a les primeres dècades d’aquest, en la mesura que la reducció dels costos especialment amb l’explosió dels vols barats i l’ús d’internet va deixar de ser una cosa passatgera, circumstancial i única per convertir-se en una mena de passatemps habitual, particularment entre els més joves. Anar i venir de qualsevol ciutat europea, qualsevol dia i a qualsevol hora aprofitant les ofertes de darrera hora de les companyies aèries i dels subhastadors de viatges de saldo que hi ha a la xarxa. Una competència no tant per conèixer sinó bàsicament per moure’s i així poder argüir la consecució de rècords de mínims en el preu obtingut. Col·lapse d’aeroports, invasió de les ciutats que van rebre com a càstig la denominació de “turístiques” i pressió sense fi dels operadors en pro d’unes baixades de preu que van portar a l’espiral de deteriorament que significa sempre el low cost. El viatge desposseït d’objectiu i de qualsevol glamur. Viatjar, bàsicament, “perquè ho puc fer”.

El nostre entorn habitual ens cau a sobre. La maleta de viatge s’ha convertit en una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi

La societat del turisme