L'atac de Trump a Veneçuela ens demostra que estem a mercè d'un boig rodejat de gent molt perillosa, disposada a tot

Falten paraules per definir de manera completa les polítiques que està practicant Donald Trump. En poc temps, ha dinamitat l’ordre geopolític del món i ha enviat el dret internacional i la pràctica de la diplomàcia a la paperera de la història. La seva acció resulta d’una brutalitat extrema, però no es pot negar que és totalment disruptiva. Benvinguts al caos. Ha posat fi a la multilateralitat tot obrint conflictes sota el predomini de l’amenaça i de l’abús de la força. Ha desaparegut tota subtilitat en les intencions dels Estats Units com a potència. Tot té a veure, obertament, amb el saqueig dels recursos naturals allà on siguin i barreja les declaracions de guerra amb els negocis de les grans corporacions però, especialment les empreses familiars. La força de l’exèrcit americà com a via per prendre el control del petroli, les terres rares, illes estratègiques o amb solars on construir emporis immobiliaris sobre les runes de Gaza. Han desaparegut el respecte i les bones maneres. El brutalisme s’imposa tot exhibint discursos absolutament ridículs, paròdics i estremidors. Estem a mercè d’un boig rodejat de gent molt perillosa, disposada a tot, com si haguéssim entregat una arma a un mico de fira. Però aquesta conducta infantil i la sensació d’improvisació compleix amb l’objectiu d’atemorir-nos i fer-nos incapaços de qualsevol resposta. Ens supera, perquè era totalment inesperat i fora de tota lògica de la raó humana. El dubte rau a saber si realment Trump és el que sembla o bé resulta un magnífic actor en una obra de teatre molt dolenta. La intervenció a Veneçuela ha superat tots els límits del seny. Havia amenaçat de fer-ho, però ningú creia que acabaria fent-ho. S’ha passat pel folre qualsevol noció del dret internacional, ha intervingut en un país sobirà sense declarar-li la guerra i exhibeix que la finalitat no era deposar un dictador com Maduro, sinó aconseguir el petroli del país i evitar que es comerciés amb la Xina o bé Rússia. Teòricament, una acció quirúrgica, darrere la qual hi ha desenes de morts i destrucció d’equipaments militars. El pitjor, tornem al segle XIX i Veneçuela perd la sobirania nacional i passa a ser el que se’n deia un protectorat, un territori en el qual els governants locals han de complir de manera estricta i sota amenaça les polítiques que emanen de la metròpoli. La reacció internacional ha estat molt tímida. Ningú es vol indisposar contra el gegant dement. Només alguns països de la Unió Europea han respost, apel·lant, però, a la moderació i un dret internacional que ja és una referència inservible. La Xina i Rússia fan condemna, però deixen clar que un món on cada potència tingui una àrea d’influència on actuar de manera incontrolada, no els sembla malament. La caiguda de Taiwan o bé Ucraïna o els països bàltics podria ser la derivació lògica d’unes condicions que han establert ara els Estats Units. Certament, gairebé ningú plorarà per un autòcrata com Maduro, però les acusacions que se li fan amb relació al narcotràfic estan per veure’s. En aquest món actual, què és veritat i què és mentida? En la impartició de justícia l’existència de proves hauria de ser fonamental. Sembla clar, però, que s’ha fet un pacte amb el chavisme perquè continuï pilotant el país sota la supervisió i garantia dels interessos dels Estats Units, de pas el magnat nord-americà recupera la popularitat interna que anava perdent. Però això no acaba aquí. Recuperant la doctrina Monroe del 1823, la “d’Amèrica per als americans”, Trump vol intervenir arreu del continent, i més enllà. El pretès èxit del segrest de Maduro creu que l’habilita per condicionar absolutament els règims polítics d’Amèrica Llatina, convertint-los de nou en “repúbliques bananeres”. Pot fer-ho intervenint militarment contra els governs democràtics (Colòmbia, Cuba...), però també utilitzant les amenaces i el poder de les xarxes i la desinformació per condicionar resultats electorals en favor dels seus candidats. Això ja ho fa, i anirà a més, a Europa, on també actua de la mateixa manera i amb idèntics objectius Rússia. La Unió Europea és el gran enemic a batre, un referent democràtic i de capitalisme amb rostre humà que es vol aniquilat. Malauradament, la major part dels països europeus ja han sucumbit als cants de sirena polítics de Trump. Queden dempeus Espanya, França i poc més. L’apropiació de Groenlàndia, que probablement es farà, significarà la liquidació de l’OTAN i representarà una agressió militar directa a Europa. En aquesta tessitura, s’atrevirà l’Europa democràtica a trencar econòmicament, militarment i políticament amb els Estats Units i seguir el seu camí? Resulta molt pertinent que ens fem aquesta pregunta. La supervivència d’Europa i dels valors que ha representat en depenen.

L'atac de Trump a Veneçuela ens demostra que estem a mercè d'un boig rodejat de gent molt perillosa, disposada a tot

La teoria del caos