S’ha mostrat un estat jueu, en plena crisi política interna provocada pel govern ultradretà de Netanyahu, molt més vulnerable i fràgil del que se li suposava. Sembla que el seu famós Mossad ja no té els superpoders d’antany. Hamàs ha demostrat una capacitat organitzativa i armamentista que no se li suposava

S’ha desencadenat amb força i de manera sorpresiva de nou la guerra a l’Orient Mitjà. És la guerra de sempre, que té com a mínim vuitanta anys d’antiguitat, i que combina períodes de guerra oberta amb altres de confrontació violenta més soterrada. El conflicte és irresoluble: dos sentits de pertinença contraposats reclamen com a seva una terra amb tota mena d’arguments històrics i també religiosos. Gent que va heretar els conflictes generats per la colonització franco-britànica i la seva sortida caòtica, el sionisme que en va fer la seva terra promesa, la creació de l’Estat d’Israel de manera unilateral com a concessió per la barbàrie de l’Holocaust i un poble palestí maltractat i utilitzat de mala manera pels països àrabs. Molt mala peça al teler quan la força militar israeliana ha contravingut tots els acords i ordres internacionals per compartir aquests territoris, tot confinant els palestins en autèntiques presons a cel obert com és el cas de Gaza. Aquest territori dominat per Hamàs –que ve a ser l’equivalent a la comarca del Moianès–, té 2,4 milions de persones que viuen totalment i de manera pobre dels ajuts internacionals i la meitat dels que hi viuen tenen menys de 16 anys. Tancats, constantment humiliats, no tenen expectatives ni futur. Ençà de la Primera Intifada el 1987, va néixer el grup salafista sunnita de Hamàs, que va girar aquí un moviment palestí que era fonamentalment laic, cap a l’enquadrament religiós més rigorista. Ha organitzat el territori i la seva gent dotant-los de serveis educatius i sanitaris, cosa que no havia fet el sistema polític extremadament corrupte de Iàssir Arafat i Al-Fatah. Aquí rau la seva força. Practiquen el terrorisme com a forma de fer-se sentir i mantenir el conflicte viu i pendent de solució en la política internacional. Curiosament, a dia d’avui només compta amb el suport de l’Iran, que és un país xiïta, mentre Aràbia Saudita i les monarquies del Golf s’han anat acostant al govern de Tel Aviv. L’imprevist atac de Hamàs del cap de setmana passat ha sorprès per la contundència i brutalitat. Exhibició preparada d’imatges extremes a l’estil del que vam veure fa uns anys amb Estat Islàmic. Expressió de violència esfereïdora, però alhora el primer pas per immolar-se, tot sabent la lògica de multiplicadora de víctimes que practica Israel. S’ha mostrat un estat jueu, en plena crisi política interna provocada pel govern ultradretà de Netanyahu, molt més vulnerable i fràgil del que se li suposava. Sembla que el seu famós Mossad ja no té els superpoders d’antany. Hamàs ha demostrat una capacitat organitzativa i armamentista que no se li suposava. Un acte que sap que la resposta serà una matança. L’objectiu, tornar a posar el conflicte israelià-palestí en un primer pla i trencar la tendència a confraternitzar amb Israel per part dels països àrabs, especialment d’Aràbia Saudita. La massacre que els propers dies perpetrarà l’exèrcit israelià, entrant per terra, serà de les que faran època. Més de tres-cents mil soldats preparant una entrada en un territori més que densament poblat, al qual s’ha privat d’aigua de llum i de menjar des de fa dies i on l’estructura de Hamàs es troba molt imbricada en tots els àmbits. Ningú ho pararà. S’ha imposat la idea justificatòria que Hamàs és terrorisme que cal aniquilar i que l’Estat d’Israel té dret a defensar-se. El dret a la defensa dels palestins a la violència continuada que pateixen i a les pretensions d’aniquilació que viuen, on queda? El pes polític i geopolític d’Israel, a més del seu lobby internacional, fa que els Estats Units ho justifiquin tot, mentre que la Unió Europea fa poc més que matisos a la posició americana. En algunes informacions i tertúlies ja s’està donant per feta la massacre i la crisi humanitària que s’acosta. Ningú ho aturarà. Com més dura sigui la guerra, més reforçarà la seva posició el radical i corrupte Netanyahu. Més victimisme per a Palestina. En aquest conflicte gairebé ancestral, extremadament complex, i en què totes les parts tenen les seves raons contraposades, el que no s’hauria de donar per bo en cap cas és l’ús de la violència i encara menys justificar-la. I en aquest sentit, crida l’atenció la desmesura que hi ha entre uns i altres i com segons qui practica la sagnia aquesta pot ser “entesa”. A nivell internacional hi ha massa bandositats preses. Sembla que s’ha de ser, acríticament, o sionista o propalestí. No es tracta de ser equidistant, cosa difícil quan hi ha abús de la força, però caldria reclamar encara que sembli la cançó de l’enfadós, que el tema es resolgués en una taula de negociació. La gent només podem demanar-ho. Els estats poderosos haurien d’obligar que es fes així. De moment, no ho fan.

La tragèdia d’Orient Mitjà