La platja ens allibera de les obligacions formals i de les mirades inquisidores de la vida civil

L’any passat no vaig anar gens a la platja i aquest estiu tot just ho he fet un dia. Prou per descobrir que les calcetes dels biquinis s’han empetitit natja amunt i els sostenidors es tornen a portar. La reivindicació del topless és de nou una campanya (en anglès, esclar: Free the Nipple) i també ha tornat el banyador. Entre els homes, el camal puja a l’estil Meyba. Et despistes un moment i tornes a ser als anys 80. La platja té la capacitat democràtica d’igualar-nos. Tots els cossos són ridículs quan estan a la romana, arrebossats sota aquella crosta inevitable de suor, crema solar i sorra fina. Entre desconeguts, la platja ens allibera de les obligacions formals i de les mirades inquisidores de la vida civil. No cal jutjar-nos els uns als altres: total, no ens veurem més, què ens importem? I al capdavall, tampoc estem tan malament, què coi. Potser és un empoderament per defecte, però empoderament al cap i a la fi. En el fons, serveix per adonar-se que la perfecció no existeix i que la bellesa apareix justament en la diferència. No hi ha res més atractiu que la singularitat i la naturalitat. Fa uns dies una amiga de talla estàndard va penjar a Instagram una foto on se la veia de cintura avall prenent el sol amb biquini. “Estic molt contenta amb els meus sacsons, les meves berrugues, les meves cuixes grasses (encara que no m’agrada tant quan es freguen), la meva panxa i els braços flonjos… Amb tot això cada dia em veig més guapa. Cada una té el seu cos i tots són bonics. Ja em perdonareu però cada dia em veig més bonota.” Em va semblar preciós. Perquè no es tracta d’acceptar-se, sinó d’agradar-se. I, creieu-me, és una novetat per a moltes persones educades per agradar. Als comentaris, el seu xicot li certificava que està per fotre-li queixalada i tenia desenes de likes i cors i aplaudiments… de noies. La revolució encara no ha trucat a totes les portes, em temo. Ni d’homes ni de dones, especialment les més joves. M’entristeixen tant les postures assajades que busquen la (suposada) perfecció com les mirades implacables sobre els (també suposats) defectes aliens. És possible que sigui l’edat. Recordo que una professora de Secundària ens assegurava que tots teníem la nostra gràcia i jo ho trobava fals i condescendent. Avui li donaria la raó. I abraçaria els qui se senten avergonyits, i perdonaria els qui desvien la mirada davant dels cossos no normatius. Perquè els qui llueixen cicatrius, cel·lulitis, pigues i pèls amb tranquil·litat, saben que els qui els estimen, els estimen sobretot per cadascuna de les seves imperfeccions.

La platja ens allibera de les obligacions formals i de les mirades inquisidores de la vida civil

La veritable bellesa