No hi ha res més ideològic que reduir la injustícia a un fet de normalitat

De la mà de la dreta de sempre ara radicalitzada i de la nova extrema dreta que es va consolidant (Eslovàquia, Argentina, Països Baixos…) reapareix sense embuts la versió més brusca de l’individualisme capitalista, de la competència més radical i la justificació i defensa de la desigualtat econòmica. Aquesta es presenta, per part de la ideologia imperant, com un fet inherent a la naturalesa humana i al seu caràcter intrínsecament competitiu. La Il·lustració i el liberalisme ens van portar la noció de ciutadania, d’igualtat d’oportunitats i d’igualtat davant la llei, que establia les bases per al funcionament ordenat de la societat, el manteniment d’estímuls a l’esforç i al treball, així com el sosteniment de cadascú com a responsabilitat individual ineludible. Certament, la igualtat formal, jurídica, distava molt de ser una igualtat real. El caràcter acumulatiu de la riquesa, les diferents possibilitats d’accés a la salut o l’educació condicionaven notablement la posició de partida, fins al punt que alguns notoris liberals com Stuart Mill van fer notar que tenint en compte el manteniment del sistema d’herències, la igualtat d’oportunitats passava perquè l’Estat es fes càrrec de garantir salut i educació a tots els ciutadans, en una mena de noció d’estat assistencial avant la lettre.

Tanmateix, en els últims segles hi ha hagut una certa preocupació per part de molts economistes, polítics i teòrics socials per establir uns certs límits a la desigualtat i la pobresa, perquè aquesta no fos ofensiva i dinamités l’ordre social burgès, així com el manteniment d’una demanda agregada suficient. Algunes formes incipients d’estat social, com el de l’Alemanya de Bismarck, o bé una certa noció cristiana de la compassió i de la caritat, tenien aquest indici d’una moralitat que no tolerava l’excés. El triomf de l’ètica presbiteriana entre els capitans d’indústria britànics i en la major part del continent que es desenvolupava amb les fàbriques va portar una classe empresarial que s’interessava més pel creixement, la innovació, la creació d’alguna cosa gran, que no la riquesa en si o la vida de luxe i consum que s’haguessin pogut permetre. Una certa austeritat era un valor. Fins i tot Adam Smith, en un treball que exerceix de contrapès als conceptes més gastats de La riquesa de les nacions, aposta per no deixar-se portar per un excessiu i incontrolable economicisme.

En l’interessant llibre Teoria dels sentiments morals, afirma la repugnància que li provoca “la disposició a admirar, i gairebé a idolatrar, els rics i poderosos, i a menysprear i a ignorar les persones pobres i de condició humil”. Condemna la corrupció d’“els sentiments morals” que provoca la cobdícia, i afirma que “cap societat pot prosperar i ser feliç si la majoria dels seus membres són pobres i desgraciats”. Smith, va fer alguna cosa més que escriure la famosa conjectura de la mà invisible.

En els últims decennis l’intent de situar la competència econòmica i l’individualisme com a “estat natural” ha estat portat al paroxisme. Com fa notar de manera eloqüent el novel·lista J.M.Cotzee, “l’afirmació que el nostre món s’ha de dividir en entitats econòmiques competitives és exagerada. Les economies competitives van aparèixer perquè vam decidir crear-les. La competència és un substitut sublimat de la guerra”. Zygmunt Bauman també va alertar sobre les premisses “inqüestionables” amb relació a l’economia, i al fet que són proposicions purament ideològiques o justificatives. Així, formarien part d’aquesta categoria de veritats inqüestionables, el creixement econòmic com a única dinàmica possible, el creixement del consum com una carrera inacabable darrere de la felicitat, el caràcter “natural” de la desigualtat entre els homes i la competitivitat com a via per accedir al que hom “mereix”.

Com és sabut, Keynes considerava l’avarícia i la fixació excessiva en els temes econòmics com una cosa detestable, ja que un cop resolts els problemes pràctics, considerava que l’economia era una activitat poc interessant i que els homes havien de dedicar el seu temps i els seus esforços als temes vitals que sí que valen realment la pena. En tot cas, en la cultura thatcheriana dominant en les últimes dècades, es va imposar el que Daniel Dorling anomena els “principis d’injustícia”, segons els quals l’elitisme és eficient, en la mesura que l’expansió de les capacitats que només tenen uns pocs acaba beneficiant a uns molts; que la cobdícia no és un defecte sinó un valor en tant que acaba afavorint al conjunt, encara que sigui a costa de l’exclusió d’uns quants, cosa que és inevitable i realitza una funció social positiva; finalment aquests principis injustos establerts considerarien que el dolor que genera la pobresa la desigualtat i l’exclusió és inevitable. El càstig com a revers del premi, la lògica de l’estímul capitalista, la condemna a la llibertat. No hi ha res més ideològic que reduir la injustícia a un fet de normalitat.