L’autonomia universitària
Fa unes setmanes, un tribunal va condemnar la Universitat de Barcelona per un comunicat fet l’octubre de 2019 que criticava la sentència del Tribunal Suprem, la del judici del procés.
La universitat sempre ha maldat per poder exercir la crítica des de la llibertat d’opinió i de càtedra. A cert tipus d’autoritat, la crítica sempre l’ha molestat. La jerarquia de l’Església catòlica i els governs obsedits amb el centralisme s’han sentit particularment incòmodes amb l’autonomia universitària. Vegem-ne alguns exemples:
La universitat és una de les institucions més antigues d’Europa. La primera onada de creació d’universitats a Europa es donà al segle XIII (Bolonya, París, Oxford, Montpeller, Salamanca, Tolosa de Llenguadoc, Lleida) a iniciativa de poders locals (municipis, reis, bisbes, etc.). Però va ser una butlla pontifícia la que atorgà als estudis un abast universal, pel dret a un reconeixement a tota la cristiandat –studium generale–. El papat, el màxim poder de l’època, es va adonar de la importància d’una institució tan revolucionària i transversal, i la va voler controlar de bell antuvi. Per casar doctrina i ciència, molts ordes religiosos van crear les seves pròpies institucions universitàries: la pontifícia, les de l’Opus, les dels jesuïtes…
Quan les monarquies absolutistes van anar creant les estructures d’estat, també van voler controlar les universitats de llurs territoris. És ben significatiu el cas espanyol.
A l’edat mitjana, Castella tenia dues universitats de molt prestigi i de gran patrimoni arquitectònic: la de Salamanca i la d’Alcalá de Henares. Però com que eren fora de Madrid, van rebre: l’any 1857 es va suprimir la Universitat d’Alcalá i es va convertir la de Salamanca en una universitat provincial. El ministre que va impulsar la llei de supressió d’aquestes universitats, Claudio Moyano, també va decretar que l’única llengua a estudiar en tots els sectors educatius espanyols era el castellà. I això que era del partit liberal…!
140 anys abans, el rei Felip V, arran del Decret de Nova Planta, també havia fet tancar totes les universitats catalanes (Barcelona, Lleida, Vic) i en va imposar una de nova, controlada pels seus cortesans, a Cervera. Barcelona no va recuperar la seva universitat fins l’any 1835, i encara amb el rang de provincial, com la de Salamanca: no podia expedir títols de doctorat. La Universidad Complutense de Madrid, creada al segle XIX amb el nom d’Universidad Central, i que s’havia quedat la biblioteca de l’antiga Universitat d’Alcalà, va mantenir durant un segle el monopoli dels estudis de doctorat; prerrogativa que Salamanca, Barcelona i altres universitats no van recuperar fins a l’època de la República (1931-36) i que Franco els va tornar a arrabassar en guanyar la Guerra Civil, i per vint anys.
Sota la dictadura, els primers vestigis d’oposició al règim –deixant a part la Vaga dels Tramvies de Barcelona– també es van produir a la universitat. El febrer de 1956, arran de l’intent d’organitzar un Congrés Nacional d’Estudiants, va haver-hi eleccions al SEU de la Universitat de Madrid. Davant del fracàs de les candidatures oficials, el cap del Seu, Jesús Gay, va suspendre les eleccions; els estudiants van sortir a manifestar-se pels carrers de Madrid –entre ells, Javier Pradera, Enrique Múgica i Ramon Tamames–. Els falangistes els esperaven, i va haver-hi una sucosa batalla campal. Eren els temps del rector Pedro Laín Entralgo.
A la Universitat de Barcelona, l’activitat subversiva va ser intensa durant anys, sobretot en l’època del rector García Valdecasas, franquista conspicu. El 1969 un grup de cent cinquanta estudiants van assaltar el rectorat i van llançar per la finestra una bandera espanyola i el bust del general Franco.
Ja en democràcia va arribar una onada de creació de noves universitats, entre elles la de Vic, el 1997. Un any abans s’havia fundat a Madrid la Universitat Rei Juan Carlos. Per desesperació de molts bons estudiants i honestos professors, la Juan Carlos ha premiat amb el doctorat honoris causa una sèrie de personatges del món de la política i les finances que tenen sentències fermes per corrupció (Rajoy, Aznar, Rato, Díaz Ferran, Mario Conde…). Alguns d’ells avui estan complint condemna. Altres polítics conservadors (Casado, Cifuentes…) van obtenir-hi màsters sense haver posat els peus a les aules ni haver superat cap examen. Unes pràctiques dignes de l’honorabilitat del monarca que dona nom a la institució.
En els temps que corren, les universitats no poden renunciar a exercir la llibertat de càtedra, a estimular l’esperit crític i a denunciar les violacions de l’estat de dret, com les que pateixen els presos polítics i els exiliats des de fa més de tres anys.